dissabte, 19 de novembre del 2011

Acte públic i sopar de DCat


Amb Joan Laporta i Anna Arqué a Vallromanes (Vallès Oriental). L'acte serà al voltant del tema 'Parlem de democràcia, parlem de independència'.


Serà el 25 de novembre amb el següent programa:

20.30 h. ACTE PÚBLIC: "PARLEM DE DEMOCRÀCIA, PARLEM D'INDEPÈNDENCIA Teatre Casal de Vallromanes, Rambla de Vallromanes 65,
_____________

22.00 hores SOPAR AMB JOAN LAPORTA I ANNA ARQUÉ A VALLROMANES

Restaurant La Noguera
Carrer Sant Jordi, 2
08188 Vallromanes

Preu per persona 25 €

PLACES LIMITADES INGRÉS O TRANSFERÈNCIA PREVIS FENT CONSTAR EL NOM AL COMPTE DE LA CAIXA 2100- 3042-14-2200520638 .

Us preguem que el dia del sopar porteu el comprovant de l'ingrés.

Us hi esperem !

MAPA

Carta de Joan Laporta

Dcat continuarà treballant també per la unitat de tots els independentistes de Catalunya, vinguin d’on vinguin, amb mentalitat constructiva, obviant qüestions partidistes que no ens porten enlloc. Persistirem caminant sempre amb pas ferm i amb les idees clares. Tenim capacitat i força per treballar pel present i pel futur de Catalunya i dels seus ciutadans i una base per créixer arreu del territori per fer arribar el nostre missatge a tothom.

Benvolguts/des companys/es,

Em dirigeixo a tots vosaltres per agrair-vos al suport que esteu donant a Democràcia Catalana i per dir-vos que totes les persones que estem treballant cada dia a DCat ens sentim amb més forces i amb més il·lusió que mai per assolir els objectius que ens hem marcat en aquest projecte polític i que passen per treballar perquè Catalunya sigui un Estat de la comunitat internacional. Des del Parlament de Catalunya i des de l’Ajuntament de Barcelona treballem per la dignitat de Catalunya, per donar resposta a les necessitats de la societat catalana en uns moments difícils i complicats com els que estem vivint.

Durant aquests mesos hem estat treballant per elaborar un full de ruta per fer créixer DCat i estendre el nostre missatge arreu del territori. Val a dir que aquesta tasca no ha estat gens fàcil, atès que, com tots sabeu, és molt difícil organitzar el futur amb pocs recursos humans i econòmics. Però estem més disposats que mai a tirar endavant i fer créixer Democràcia Catalana per assolir els nostres objectius.

Com bé sabeu, Democràcia Catalana té representació al Parlament de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona i, personalment, us vull donar les gràcies pel vostre suport. En l’àmbit parlamentari ens hem posicionat en qüestions de tot tipus i hem proposat, amb el suport de tots els grups parlamentaris, una moció per l’impuls del Corredor Ferroviari del Mediterrani a Catalunya. També hem donat suport al Govern en els Pressupostos 2011 tot incidint en la necessitat d’unitat de les forces catalanistes al nostre Parlament. En quan a l’Ajuntament de Barcelona, treballem en els plenaris i en les diverses comissions i grups de treball sempre amb la mentalitat de construir una Barcelona com a futura capital d’estat.

Dcat continuarà treballant també per la unitat de tots els independentistes de Catalunya, vinguin d’on vinguin, amb mentalitat constructiva, obviant qüestions partidistes que no ens porten enlloc. Persistirem caminant sempre amb pas ferm i amb les idees clares. Tenim capacitat i força per treballar pel present i pel futur de Catalunya i dels seus ciutadans i una base per créixer arreu del territori per fer arribar el nostre missatge a tothom.

Us animo a participar dels futurs actes de DCat que anirem fent arreu de Catalunya.

Moltes gràcies,

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Joan Laporta

President de Democràcia Catalana

Em dirigeixo a tots vosaltres per agrair-vos al suport que esteu donant a Democràcia Catalana i per dir-vos que totes les persones que estem treballant cada dia a DCat ens sentim amb més forces i amb més il·lusió que mai per assolir els objectius que ens hem marcat en aquest projecte polític i que passen per treballar perquè Catalunya sigui un Estat de la comunitat internacional. Des del Parlament de Catalunya i des de l’Ajuntament de Barcelona treballem per la dignitat de Catalunya, per donar resposta a les necessitats de la societat catalana en uns moments difícils i complicats com els que estem vivint.

Durant aquests mesos hem estat treballant per elaborar un full de ruta per fer créixer DCat i estendre el nostre missatge arreu del territori. Val a dir que aquesta tasca no ha estat gens fàcil, atès que, com tots sabeu, és molt difícil organitzar el futur amb pocs recursos humans i econòmics. Però estem més disposats que mai a tirar endavant i fer créixer Democràcia Catalana per assolir els nostres objectius.

Com bé sabeu, Democràcia Catalana té representació al Parlament de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona i, personalment, us vull donar les gràcies pel vostre suport. En l’àmbit parlamentari ens hem posicionat en qüestions de tot tipus i hem proposat, amb el suport de tots els grups parlamentaris, una moció per l’impuls del Corredor Ferroviari del Mediterrani a Catalunya. També hem donat suport al Govern en els Pressupostos 2011 tot incidint en la necessitat d’unitat de les forces catalanistes al nostre Parlament. En quan a l’Ajuntament de Barcelona, treballem en els plenaris i en les diverses comissions i grups de treball sempre amb la mentalitat de construir una Barcelona com a futura capital d’estat.

Dcat continuarà treballant també per la unitat de tots els independentistes de Catalunya, vinguin d’on vinguin, amb mentalitat constructiva, obviant qüestions partidistes que no ens porten enlloc. Persistirem caminant sempre amb pas ferm i amb les idees clares. Tenim capacitat i força per treballar pel present i pel futur de Catalunya i dels seus ciutadans i una base per créixer arreu del territori per fer arribar el nostre missatge a tothom.

Us animo a participar dels futurs actes de DCat que anirem fent arreu de Catalunya.

Moltes gràcies,

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Joan Laporta

President de Democràcia Catalana

dimecres, 14 de setembre del 2011

DCat rep el Manifest en defensa d’una candidatura unitària independentista


El president de Democràcia Catalana, Joan Laporta, acompanyat d’altres membres del partit com Anna Arqué, Lluís Mosella i Cèsar Martínez, ha rebut aquesta tarda una representació dels promotors del Manifest en defensa d’una candidatura unitària independentista de cara a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol del 20 de novembre. Els portaveus estan realitzant aquests dies converses amb les executives de les forces polítiques a les quals va dirigides el Manifest, Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (Dcat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (Rcat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
Joan Laporta s’ha mostrat partidari de sumar esforços en una coalició sempre i quan en formin part tots els partits catalanistes als quals se’ls ha adreçat l’escrit, sense excepció, de cara a “anar a dir a Madrid que ens n’anem”. “Comparteixo els neguits dels promotors del Manifest, per això vaig fer el pas a la política”, ha afirmat el diputat i regidor de Dcat. Per la seva banda, una de les portaveus del Manifest, Gemma Ferrer, ha afirmat que aquesta és una iniciativa compartida per persones de tot l’espectre polític català que mantenen viu el desig de crear un front únic català a les Corts espanyoles.



dimecres, 31 d’agost del 2011

Barrera, Planes i dignitat

El President Barrera tenia el país, Catalunya, al cap, i se’l creia de veritat. Se’l va creure durant la República, la guerra, la dictadura, la transició cap a la democràcia, el restabliment de la Generalitat i fins als nostres dies, els dies d’aquesta llarga transició cap a la independència. Per això va resultar incòmode a certs partits. No queia bé a l’esquerra comunista, com ha demostrat lamentablement el portaveu d’Iniciativa; no encaixava en els postulats de CiU, tot i que el president Pujol -més val tard que mai- ha reconegut que Barrera tenia raó; i no sempre va tenir el seu partit, ERC, fent-li costat. Al llarg de la seva història, a Catalunya, aquelles persones que han destacat per la seva coherència, valentia i generositat se les ha mirat d’apartar. És la tàctica habitual dels tenebrosos poders fàctics, mediàtics, econòmics i polítics, que no tenen miraments a l’hora de menystenir a qui pot fer trontollar el sistema de la dependència amb Espanya, el sistema de la indignitat. Ha passat amb intel·lectuals, escriptors, periodistes, cas del ja citat sovint en aquesta tribuna Josep M. Planes, que el passat 24 d’agost es va complir 75 anys que fou assassinat per pistolers de la FAI.

Planes, com Barrera, molestava perquè deia –o escrivia- ben clar el que el noranta per cent dels catalans i les catalanes pensen –o diuen- en veu baixa. Barrera, com Planes, deia clarament que la via per recuperar la dignitat de Catalunya és la independència. I això molestava. A molts, fins i tot a alguns que dilluns li proclamaven admiració i homenatge etern. Catalunya ja és una mica això, les lloances arriben l’endemà de la defunció. Si fem cas als discursos que vam escoltar al Parlament abans d’ahir, un té la sensació que la plena sobirania és qüestió de dies. Però al cap d’unes hores apareix la sospita que ben aviat els de sempre posaran el fre, l’aigua al vi, el mal dit seny oportú. I els mateixos articulistes que aquests dies han alabat a Barrera i la seva trajectòria política, seran els encarregats de dir, de mentir, amb la cançoneta que el país no és prou madur per la independència. De la mateixa manera i amb la mateixa barra que es va parlar i escriure sobre un grup d’individus que sota el nom d’indignats van ultratjar el monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya de Barcelona fa unes setmanes. En un país normal -imagineu-vos que un grup d’individus haguessin fet el mateix al Memorial Abraham Lincoln de Washington- les autoritats haguessin sancionat amb totes les de la llei aquest insult al president Macià. Va passar quelcom? No res. La gent normal estava indignada amb aquell fet de gamberrisme indignat? Sí, i molt, però durant dies vam patir la imatge vergonyosa del monument a Macià embrutat per consignes escrites amb la llengua de Cervantes.

Catalunya ja és això. Un país on la majoria diu que vol la independència, la majoria social, però tanmateix la majoria política del Parlament no s’atreveix a convocar ni un referèndum oficial. Perquè aquesta majoria política, representada en bona part per CiU, diu que la independència no està al seu programa electoral. I no ho està, no ens enganyem, perquè la base de votants convergents –que n’hi ha molts, d’independentistes- no han fet prou a l’hora de demanar als seus líders que la independència hauria de ser la prioritat de qualsevol programa de govern. Segurament que en els darrers dies, empesos per l’esperit Barrera, el consens independentista seria més ampli, però ja se’n cuidaran prou els vigilants del sistema en rebaixar l’eufòria sobiranista.

Marxem. Catalunya ha de deixar de ser un país d’anècdotes i gestos simbòlics per fer el pas cap a la política d’estat, honrant, en vida, no en mort, els valents que defensen la pàtria. No val guardar-se l’elogi per l’endemà del traspàs. Això és de país petit i covard. És l’hora de la veritat. O ara o mai. Cal decidir el futur des del present. De motius, no ens en falten. Ahir al Congrés del Diputats ens en van donar un més, decidint per nosaltres com hem d’administrar els nostres recursos, dient que la Constitució es reforma quan ells volen. Com deia Planes en un dels darrers escrits, en aquest cas en referència a l’assassinat dels germans Badia: “Assistim, sorpresos i adolorits, i -per què no dir-ho?- avergonyits també, a una veritable trama muntada per la covardia o per l'estupidesa -no sabem què és pitjor- destinada a desorientar l'opinió”. A veure si 75 anys després n’hem après i som prou valents per dir que marxem.

Jordi Finestres.

Condol de Democràcia Catalana pel traspàs del President Barrera

Democràcia Catalana lamenta el traspàs del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, senyor Heribert Barrera i Costa, que ens va deixar ahir dissabte a l’edat de 94 anys, i fa arribar un sentit condol als seus familiars i amics més propers.

Democràcia Catalana lamenta el traspàs del Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, senyor Heribert Barrera i Costa, que ens va deixar ahir dissabte a l’edat de 94 anys, i fa arribar un sentit condol als seus familiars i amics més propers.

Persona amb un llarg, ininterromput, profund i intens compromís amb la democràcia i els drets i les llibertats de Catalunya, lluitador antifranquista i protagonista en la recuperació de la nostra democràcia, el President Barrera va treballar fins al darrer moment per la independència de Catalunya.

Primer president del Parlament restaurat i històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, des de Democràcia Catalana continuarem treballant per assolir la plenitud nacional que anhelà per a Catalunya el Molt Honorable President Barrera, que desitjà un estat amb veu pròpia a la comunitat internacional per al seu, el nostre, país.


Jan Jambon (N-VA): ‘M’és difícil entendre perquè CiU no capitalitza efectivament aquesta majoria ciutadana que vol la independència"

L’associació catalana d’acció internacional Welcome Mr. President, membre fundador juntament amb la VVB flamenca i la SNC escocesa de l‘Aliança Europea per a la Independència’, va ser convidada per la direcció de la Universitat Catalana d’Estiu a portar un representant polític flamenc que conegués prou la realitat i l’evolució del moviment independentista flamenc, tant des del punt de vista social com polític. Així, la WMP va presentar dilluns, al públic de l’auditori, i a la premsa congregada a la Universitat Catalana d’Estiu, un polític flamenc de primera fila: Jan Jambon.

Dos escenaris flamencs, el social i el polític, ben coneguts per la catalana Anna Arqué, de Democràcia Catalana i membre de l’associació Welcome Mr. President, encarregada de fer la introducció de la ponència a càrrec del portaveu de la NVA i diputat flamenc, Jan Jambon.

En la seva introducció, Arqué va destacar el lideratge polític real dels dirigents de la NVA, un lideratge determinat que, sense una realitat social independentista demostrada com era el cas de la flamenca, els ha portat a mantenir-se determinats i a no pactar amb els representants francòfons contraris a la independència de Flandes. Aquesta voluntat a plantar-se, i no cedir davant les pressions unionistes, va provocar la no formació del nou Govern Belga, ara, per més de 430 dies. També s’ha renunciat a càrrecs i privilegis personals a favor de la llibertat col·lectiva flamenca, i com a conseqüència de tot plegat s’ha dissolt la taula de negociacions fa un mes i escaig. ‘El lideratge polític flamenc no es limita a dirigir el que hi ha sinó a liderar la transformació per canviar la realitat administrativa i política del país, és un lideratge polític real i subratllo la paraula ‘real’’, va afirmar Arqué durant la seva intervenció.

La UCE destaca l’anàlisi comparativa que va oferir Arqué de les dues realitats socials i polítiques i aplaudeix el tarannà acadèmic de l’exposició que va oferir Jan Jambon a Prada com a cloenda del cicle de ponències amb el títol: ’Crisi Democràtica i representació territorial’.

El Portaveu de la NVA va fer una pedagògica ponència de l’evolució històrica del nacionalisme i independentisme flamenc per acabar amb una anàlisi del context socio-polític actual i la prospecció dels possibles escenaris electorals en un proper futur.

Jan Jambon preveu que el partit que representa, la NVA, anirà a l’oposició del futur Govern Belga i que unes noves eleccions podrien ser convocades en un futur no llunyà: ‘Aquestes sí seran enteses per la societat flamenca com un ‘referèndum’ vers la independència de Flandes. Votar NVA serà votar sí a la independència i un sí, sens dubte, efectiu’ afirma Jambon. En aquests moments la Nova Aliança Flamenca, NVA, segons una recent enquesta se situa en un 40% en intenció de vot.

Cal destacar també les declaracions de Jan Jambon als mitjans de comunicació en referència a l’èxit del moviment social independentista català, que el defineix com ‘fort, plural i majoritari, una realitat social que conec gràcies a l’Anna Arqué com a responsable d’internacional del procés de la Consulta sobre la Independència i de l’associació WMP’. Jambon reconeix aquestes característiques del poble català com a condicions idònies per tal que els partits polítics majoritaris donin el pas definitiu, declarin la independència de Catalunya i comencin les negociacions amb l’Estat espanyol i la comunitat internacional. Jambon va afegir: ‘M’és difícil entendre perquè CiU no capitalitza efectivament aquesta majoria ciutadana que vol la independència i amb la majoria parlamentària que tenen i juntament amb les altres forces independentistes no declaren la independència de Catalunya’.

Visca Catalunya i Flandes lliure!.


divendres, 19 d’agost del 2011

L’associació ‘Welcome Mr. President' (WMP), porta Jan Jambon a la UCE

L'acte tindrà lloc dilluns 22 d’agost a les 17:00h al poliesportiu de la UCE a Prada de Conflent (Catalunya Nord). La UCE ha convidat WMP a portar un representant de l'escenari polític flamenc per a cloure el cicle d'actes programats amb el títol 'Crisi democràtica i representació territorial'.

L’associació Catalana ‘Welcome Mr. President' (WMP), membre de l'Aliança Europea per la Independència, porta Jan Jambon a la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent (Catalunya Nord). La UCE ha convidat WMP a portar un representant de l'escenari polític flamenc per a cloure el cicle d'actes programats amb el títol 'Crisi democràtica i representació territorial'.

Com a ponents per parlar del cas de Flandes l’acte comptarà amb Anna Arqué membre de WMP i número 2 de Democràcia Catalana, que en farà la presentació, i al Sr. Jan Jambon, membre del Parlament Federal belga, Portaveu del partit N-VA i representant flamenc a la taula de negociacions del no-govern Belga.

Durant la ponència es parlarà de l'èxit polític del partit independentista Flamenc NVA, el difícil procés de negociació durant aquest insòlit escenari polític de No-Govern Belga, el context independentista flamenc en referència al cas particular de la batalla de la llengua de l'àrea del BVH i com els casos d'independència paral·lels a Europa ajuden a construir una consciència europea per l'autodeterminació i a Catalunya en particular.

Desprès de la ponència Jan Jambon i Anna Arqué faran una roda de premsa conjunta per als mitjans de comunicació.

L'acte tindrà lloc dilluns 22 d’agost a les 17:00h al poliesportiu de la UCE a Prada.


dimecres, 17 d’agost del 2011

La ultradreta catalana es fa espanyola

Plataforma per Catalunya. Llegeixo que aquesta gent vol fer el pas a la política estatal participant a les eleccions a les Corts espanyoles del 20-N a fi d’escampar la seva línia discursiva xenòfoba per bona part de la península. Mentre no s’il·legalitzi la formació, tenen tot el dret a presentar-se allà on la llei els permeti, però seria bo que el poble de Catalunya tingui plena consciència que un partit d’extrema dreta nascut i alimentat a Catalunya i en català és a punt d’esdevenir el pal de paller de l’extrema dreta espanyola. Per tant, als catalans i catalanes que han compartit o els han rigut les gràcies: #usfelicitofills! Amb els Blas Piñar i altres dinosaures de la meseta semi-retirats o embolicats amb nostàlgia freak, resulta que seran els fidels d’un tal Anglada, català i de Vic, qui abanderin el radicalisme neofeixista.

Sense arguments, sense estètica, sense gràcia. Una taca a la jove democràcia catalana. Plataforma és un accident absurd, grotesc, dels nostres temps. Hi ha gent, potser per manca d’intel·ligència, potser per manca de personalitat, potser per manca de valentia, que encara cauen en el fàcil parany de culpar al de fora de tots els problemes de dins. És el discurs de la xenofòbia, del racisme, de la dreta cavernària, dels fracassats, el lerrouxisme de pa sucat amb oli del segle XXI. El discurs sense fonament fonamentalista de la Plataforma. Catalunya no pot tenir un partit d’extrema dreta populista i racista. En pot tenir de dretes i d’esquerres, unionistes i independentistes, híbrids i transversals, però d’extrema dreta no, no té sentit en una Catalunya històricament construïda a base d’unir cultures i pensaments.

Catalunya no avançarà si no és un estat propi obert al món. A Catalunya el que li cal són poders d’estat per aplicar una política d’immigració pròpia, adequada a la seva realitat i a les seves necessitats, no a la realitat espanyola. Una política que cal d’uns recursos que no tenim. Li cal una política valenta amb mecanismes per integrar el nouvingut i rebutjar aquell, vingui d’on vingui, que només ve a buscar brega en la infinitat de la il·legalitat. Però els problemes de Catalunya, com ara la delinqüència, no s’originen per la immigració. Fa trenta anys no hi havia immigració extracomunitària i també hi havia problemes, de convivència, de seguretat i de tot tipus. Buscar el problema en aquell que té una cultura, una religió o el color de la pell diferent a l’autòcton –si realment existeix el català autòcton o de tota la vida- és una infàmia que només les nacions més pobres i sense personalitat converteixen en discussió política.

Patètic. El discurs de la Plataforma del tal Anglada és tan patètic com irreal. En comptes de buscar les arrels dels grans problemes, d’investigar les connexions dels capos de les xarxes de prostitució o de la venda il·legal al carrer, es dediquen a mortificar el trist venedor de CD falsificat de top manta o la prostituta que guanya deu euros per un servei. Patètic. Per no dir que fan cas omís a la infracció del catalanet que haurà comprat el darrer CD dels Manel al negre de la manta o del guiri holandès que ha rebut el favor de la nigeriana dels deu euros. En comptes d’entendre que no hi ha cap problema si acabem tenint una mesquita per cada cent esglésies catòliques –aquesta deu ser la proporció- perquè tothom té dret a expressar la seva fe com li convingui, es dediquen a veure centres d’Al-Qaeda en tots els centres religiosos que miren a la Meca. És com si es digués que a totes les esglésies catòliques hi ha cèl·lules d’intransigents que prediquen, posem pel cas, us imagineu, que usar el preservatiu és pecat!

Melodia esgarriada. Van ser els murcians als anys trenta, els andalusos als seixanta i ara els toca el rebre a tots aquells que no tenen el passaport espanyol i que no tenen diners. Perquè als adinerats amb turbant bé que tothom els riu les gràcies i les excentricitats. Fins i tot la samarreta del Barça porta el nom d’un organisme extracomunitari, oi? La qüestió és buscar fantasmes fora per justificar els problemes de dins. Que aixequi la mà el constructor, pagès o administració pública que no ha utilitzat mà d’obra barata estrangera per aquelles feines que els autòctons no han fet o no han volgut fer. Perquè treballar vuit hores per uns quants euros quan l’atur dóna més que el miserable jornal? La sobreexplotació de l’estat del benestar ha causat un gran incendi, però millor mirar cap a un altre costat i donar la torxa a l’immigrant i dir que ell és el culpable de tot plegat.

Jordi Finestres

dimecres, 3 d’agost del 2011

Bildu català

Opinar, dir, discutir. I amb el que m’ha arribat avui deu ser el 456è manifest a favor de la unitat. I ahir em van afegir a l’enèsim grup de Facebook a favor del front únic independentista –hi deu haver més grups d’aquesta mena que pàgines de fans del Barça. I suposo que algú ja prepara la manifestació de torn on s’esperarà dos milions de persones tot i que si al final som 4.000 no està malament per ser un dia que molta gent és fora de la ciutat. Continuem? La dinàmica del moviment independentista és absolutament frenètica, però amb un apunt, un trist apunt, sense cap estratègia col·lectiva. Ho tenim tot a favor, diuen les enquestes, però no trobem la pedra filosofal que endreci un maremàgnum de propostes, iniciatives, crides, moviments, protestes, acampades i altres praxis de tot tipus. Si hi hagués una prova olímpica d'opinadors polítics a Catalunya, guanyaríem totes les medalles d’or. Estic força d’acord amb el diputat Uriel Bertran quan fa uns dies va dir que potser arriba el moment de deixar d'explicar el perquè Catalunya necessita la independència i concentrar l'esforç en treballar per aconseguir-la.

De cara a les eleccions generals –estatals- hi ha qui diu que als independentistes no se’ls ha perdut res a Madrid, mentre altres pensen que és precisament a la capital de l’imperi castellà on s’ha de fer pedagogia-denúncia del maltractament que viu Catalunya. No hi ha unitat ni per decidir què cal fer el 20-N. Vejam. Els que proclamen la gran abstenció del vot “indepe” a Madrid, potser no s’han aturat a pensar que aquesta proposta només beneficia el pactista Duran perquè torni a fer el que millor sap fer, pactar, a canvi d’engrunes. Perquè el votant catalanista i fins i tot sobiranista mitjà, davant la conjuntura Chacón-Duran, no dubtarà en donar el vot al democratacristià que algun dia serà ministre espanyol. Per altra banda, és ben cert que la veu independentista a Madrid quedarà ofegada en un parlament espanyol bipartidista i amb uns mitjans de comunicació que silenciaran qualsevol intent de pedagogia-denúncia. Si alguns mitjans catalans ja silencien els parlamentaris independentistes de la Ciutadella, què no faran els mitjans espanyols que segueixen les sessions de Corts?

Unitat? I en el debat de què volem ser quan siguem grans sempre apareix la qüestió de la unitat dels partits sobiranistes i/o independentistes. N’hi ha que diuen que aquest front s’ha de treballar de veritat de cara al 2014, a les eleccions al Parlament, mentre que d’altres ho demanen pel 20-N. Cal ser objectius i realistes. La unitat de totes les forces que volen la independència de Catalunya no s’aconseguirà mai. El mirall Bildu presenta una certa atracció, i més vistos els magnífics resultats que han aconseguit, però Euskadi no és Catalunya ni Catalunya és Euskadi. D’entrada, allà tenen un concert econòmic que no tenim aquí. I allà han tingut una lluita armada que feliçment no hem patit aquí. Però en clau estrictament estratègica, Bildu és una coalició de partits independentistes d’esquerra, que tots junts allà sumen molt. A Catalunya, en canvi, resulta que, estadística en mà, el partit que concentra més votants a favor de la independència és CDC. I no és d’esquerres, precisament. Ni la mateixa ERC, sense deixar de ser progressista, no té els postulats, per entendre'ns de les CUP. I altres forces com SI, Rcat o Dcat es mouen en el terreny de la transversalitat ideològica.

Realitat. Serà difícil arribar a un acord quan cal recordar que la crida a la solidaritat independentista que es va fer ara fa un any, just quan va néixer la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, de la mà de Laporta, López Tena i Bertran, no va obtenir resposta de cap partit parlamentari o amb presència municipal. A les municipals del passat 22 de maig, la crida de SI –ja sense Laporta- als seus va ser la d’anar en solitari en ciutats com Barcelona. Difícil, doncs, abillar una imminent front únic perquè hi ha massa matisos polítics per resoldre. I egos. Potser resulta més noble no arribar a acords estables i sí a un pacte de no–agressió que no pas viure el drama de trencar peres l’endemà mateix de les eleccions quan s’hagués de decidir, posem pel cas, què cal fer davant el moviment dels “indignados”. Aquest trencament a les primeres de canvi, que seria inevitable si no se signen protocols de lleialtat i solidaritat, provocaria frustració i donaria força als adversaris que volen que continuem en la grande e indivisible. A Catalunya les forces independentistes d’esquerres no sumen com sumen les que conformen Bildu. I la unitat nacional és complicada sense acords de mínims ideològics. Aquí som molts independentistes que volem arribar al mateix lloc, però els camins per assolir-ho són divergents. És la realitat.

Per fer un Bildu a la catalana –tant de bo!, que quedi clar- ens cal abans entendre com aplicar en política catalana tres conceptes: generositat, lleialtat i renúncia. Si no es té clar, millor deixar-ho estar i no fer el ridícul. Us proposo un simple exercici: navegueu un dia sencer per la xarxa i fòrums de digitals. Si al final del dia no veieu en cap mur mofa, insults o retrets infantils entre independentistes, ens comencem a creure que el Bildu català pot ser possible. Mentre, com que ara mateix, potser vostè ja estarà escrivint un comentari en aquest fòrum per posar-me a parir, continuem fent veure que volem la unitat mentre continuem instal·lats en el joc del “frikandó”. Fer trampes al solitari és trist i avorrit, però hi ha que hi gaudeix de valent. Mentre el psicoanàlisi del moviment independentista català sigui mereixedor d’una assignatura pròpia a ciències polítiques no hi haurà res a fer. Mentre tots coneguem aquell que cada dia va pregonant que “jo sí que porto anys en la lluita independentista i aviat ho arreglaria”, és a dir, mentre aquells egocentristes que han participat en totes i cadascuna de les cercaviles sobiranistes, vulguin erigir-se en mestre-tites i liderar l’independentisme català, oblideu-vos de Bildus nostrats. Qui es pensi que perquè al seu passaport “indepe” apareixen timbrats segells de tots els actes dels darrers trenta anys té més dret que els altres fa un flac favor a la causa. Perquè aleshores el personalisme i la vanitat ens conduirà a la situació actual. Al no-res i al qui dia passa, any empeny.

Jordi Finestres.

dijous, 28 de juliol del 2011

Les 25 propostes d'Unitat per Barcelona per reactivar l'economia


Detallem les 25 propostes de la coalició Unitat per Barcelona, formada per Esquerra, Democràcia Catalana i Reagrupament, per reactivar l'economia i combatre l'atur a la capital del futur estat català.

1- Àrea de gestió centralitzada per a la coordinació estratègica del port, aeroport, xarxa ferroviària de mercaderies i el Consorci de la Zona Franca. No n'hi ha prou amb tenir majoria als organismes fiscalitzadors, cal tenir-la als òrgans de gestió.

2- Connexió del Port de Barcelona a la xarxa ferroviària de mercaderies amb ample de vies europeu.

3- Desenvolupament del Pla de Rodalies i del Corredor del Mediterrani.

4- Foment del Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries.

5- Foment de la reindustrialització: garantir el manteniment del teixit industrial de la ciutat en les transformacions urbanístiques.

6- Garantir les infraestructures en telecomunicacions que permetin un ús assequible de les TIC per part de la ciutadania i el teixit empresarial.

7- Abordar el debat per la reforma dels espais del recinte Fira de Montjuïc de Barcelona, tenint en compte la creació i obertura d’espais públics, la consolidació d’equipaments vinculats a la Fira (centre de convencions), així com la reconversió d’alguns espais.

8- Impuls de la ciutat intel·ligent.

9- Garantir les prestacions socials a les persones en situació d'atur per tal d'evitar processos d'exclusió social.

10- Garantir el finançament de les polítiques actives d'ocupació, fins ara massa dependents dels fons de cohesió europeus.

11- Millorar la relació entre oferta i demanda de treball mitjançant serveis d'orientació laboral més personalitzats.

12- Acreditació i reconeixement de la formació continua i ocupacional.

13- Exempcions fiscals per a les empreses que generin ocupació estable.

14- Promoure la responsabilitat social corporativa (RSC) com a factor de competitivitat de les empreses.

15- Foment de l'emprenedoria i el creixement empresarial.

16- Atracció de capital risc.

17- Promoure la creació d'una àrea de desenvolupament intel·ligent, amb tres línies estratègiques principals: captació d’activitat econòmica (captació de fires i congressos de rellevància, represa dels programes de landing), suport a les empreses autòctones i internacionalització d’empreses i professionals autònoms.

18- Promoure la creació l'àrea de promoció econòmica dins de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

19- Desenvolupar del Pla Estratègic de Turisme amb una especial atenció a la incorporació de tecnologia dins del sector per tal de fer-lo més productiu i competitiu.

20- Continuar el desenvolupament del Pla de Mercats.

21- Accelerar el desenvolupament del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

22- Potenciar el microcrèdit de proximitat. Una iniciativa conjunta amb fons d’inversió i business angels per garantir rendibilitats mínimes per al finançament de projectes d’emprenedoria local.

23- Destinar inversió pública al mentoratge de noves iniciatives empresarials.

24- Garantir el finançament de les polítiques de desenvolupament econòmic local.

25- Desenvolupar la Carta Municipal, especialment en allò referent a l'IVA, l'IRPF I els impostos especials. Cal convocar la primera reunió bilateral Barcelona-Estat.

El Parlament insta la Comissió Europea a incloure el corredor del Mediterrani l'endemà que Joan Laporta ho sol.licités

El Parlament de Catalunya insta la Comissió Europea a incloure el corredor ferroviari del Mediterrani a la Xarxa Central Transeuropea l'endemà que Joan Laporta ho sol.licités a la Cambra catalana mitjançant una interpel·lació.


En la darrera sessió del Ple del Parlament celebrat avui dijous, 22 de juliol, el secretari tercer de la Mesa, Josep Rull, ha llegit una declaració institucional en què es manifesta la necessitat que la Comissió Europea inclogui el corredor ferroviari del Mediterrani, amb el traçat que va d'Algesires a la frontera amb França, en la Xarxa Central Transeuropea.

El document ha estat signat per tots els grups i subgrups i el diputat del Grup Mixt, Joan Laporta, autor d’una interpel·lació formulada ahir al Ple del Parlament on va preguntar pels propòsits de capteniment del Govern de Catalunya en relació a la posada en funcionament del corredor ferroviari del Mediterrani.

Laporta havia explicat ahir la necessitat d’”aconseguir que el corredor ferroviari del Mediterrani formi part del Core Network Transeuropeu obtenint així els fons europeus que faran que sigui una realitat”, incloent els accessos als ports de Barcelona i Tarragona: “De res servirà ampliar la capacitat del Port per rebre mercaderies si tenim un embut a la sortida que no ens permet treure-les amb la rapidesa suficient per ser competitius. Volem que els nostres ports es converteixin en les portes d’Europa per a les mercaderies asiàtiques i del Nord d’Àfrica, i això no passarà si no els connectem de manera eficient amb ferrocarril amb el centre i el nord d’Europa”.

Pel diputat de Democràcia Catalana, “ara més que mai cal prioritzar infraestructures que estiguin concebudes per generar oportunitats socioeconòmiques, sostenibles, base d’un nou model econòmic que ens permeti competir amb les principals regions europees”

Laporta va instar el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, i el Govern de Catalunya a prendre “les mesures que siguin necessàries per obtenir els compromisos concrets per part del Ministeri de Foment d’accelerar al màxim les actuacions a realitzar a Catalunya. Compromisos per escrit, públics i amb la Comissió Europea com a part per assegurar el compliment dels compromisos”.

*Adjuntem el text de la Declaració institucional i el vídeo de la interpel·lació formulada ahir pel diputat Joan Laporta.

Declaració del Parlament de Catalunya de suport al corredor ferroviari del Mediterrani

Llegida en el Ple del Parlament el dia 22 de juliol de 2011

El corredor del Mediterrani vertebra en tota la seva extensió una amplíssima àrea socioeconòmica, que inclou Catalunya, València, Múrcia i Andalusia i que travessa les demarcacions de Cadis, Màlaga, Granada, Almeria, Múrcia, Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Girona. L'impacte econòmic a nivell de l'Estat repercuteix sobre el 40% de la població i del producte interior brut, prop del 50% de la producció agrària, el 55% de la producció industrial, el 60% de les exportacions, el 60% del tràfic terrestre de mercaderies, el 65% del tràfic marítim i el 70% del turisme.

Aquest corredor, per la importància i la transcendència que té, no solament per als ports de la façana mediterrània i els territoris de l'arc mediterrani, sinó també per al conjunt de l'economia de l'Estat, ha d'ésser inclòs per la Comissió Europea com a corredor prioritari en la Xarxa Central Transeuropea (Core Network), com un element estratègic per a la connexió i la cohesió territorial internes de la Unió Europea i per a la comunicació entre el nord i el centre de la Unió amb el nord d'Àfrica. La Comissió ha d'adoptar la decisió definitiva sobre aquesta qüestió dins la segona quinzena del mes de setembre d'enguany.

És per això que el Parlament de Catalunya manifesta, amb fermesa, la necessitat que el corredor ferroviari del Mediterrani sigui inclòs per la Comissió Europea, amb el traçat des d'Algesires fins a la frontera amb França, en la Xarxa Central Transeuropea.

Palau del Parlament, 22 de juliol de 2011

Publicar entrada

dimecres, 20 de juliol del 2011

CATALUNYA ESTÀ FARTA DEL MALTRACTAMENT FINANCER LEX RIETMAN – Corresponsal a Barcelona del diari belga DE TIJD.

(Text traduït per Òscar Izquierdo)

La paraula “solidaritat” sona bé, però quan el regal no és voluntari i que al final de la cadena els “pobres” receptors reben més que el que disposen els “rics” donants, els catalans perdent l’esperança que aquesta relació amb Espanya tingui un final feliç.

El juliol de l’any passat més d’un milió de persones varen sortir al carrer per protestar contra la retallada de l’Estatut i a favor de la Independència de Catalunya.

La ministra de Sanitat Leire Pajín es nega a pagar 150 milions d’euros que pertany a Catalunya i que correspon als tractaments mèdics atesos a Catalunya d’altres ciutadans espanyols. La sanitat a l’estat espanyol és gratuïta i donat que els hospitals catalans tenen bona fama i reputació, molts espanyols van a operar-se i tractar-se en hospitals de Barcelona i del seu entorn. Ciutadans com per exemple el rei Juan Carlos I així com altres ciutadans espanyols.

La propietària d’una agencia de viatges de tamanys mitjà de les rodalies de Barcelona ens assegura que el turisme mèdic està a l’ordre del dia.

La ministra Leire Pajín reconeix el problema existent però rebutja fer front a la factura.

Hi ha un sentiment creixent de saturació del maltractament financer que ha de superar Catalunya per par d’Espanya. Al rànking del PIB per habitant Catalunya es situa en quarta posició dins de les 17 CC.AA. Després d’haver pagat els impostos a Madrid i tenint en compte el que torna en inversions, el PIB per habitant de Catalunya baixa fins a la novena posició.

Després de fer front a aquesta obligada “solidaritat”, Catalunya es situa per sota de la mitjana i és considerada ja com a regió “pobre”. Els economistes destaquen el fet que la solidaritat neta va del 7% al 10% del PIB de Catalunya, o bé traduït en euros, té una forquilla de entre 14.000 i 20.000 milions d’euros cada any.

El resultat final és que una de les regions més dinàmiques del país es troba al límit de la fallida econòmica.

Aquesta política té un impacte molt visible. El desenvolupament de carreteres i trànsit als voltants de Barcelona està permanentment al límit de la saturació, i les autopistes son de pagament. Entre 1985 i 2005 l’estat ha fet 20 km d’autopistes gratuïtes i més de 600 km als voltants de Madrid (co-finançat per la Unió Europea) i lliures de peatges.

Durant tres segles l’autoritat central de Madrid “qui ha esdevingut una petita ciutat comparada a l’àrea metropolitana de Barcelona” ha impedit el desenvolupament de Catalunya amb tota consciencia. És una pura estratègia de supervivència donat que se sentia en condicions d’inferioritat en relació a Catalunya.

El foment de prejudicis anti-catalans entre els ciutadans també hi contribueix. Alguns d’aquests prejudicis son absurds.

Molts espanyols pensen encara que els catalans parlen el seu idioma només per molestar-los a ells.

Al final aconsegueixen girar la truita i la idea general que busquen és que els espanyols pensin que son solidaris econòmicament amb els catalans.

Viabilitat

Cada cop més hi ha un nombre creixent de catalans que no veuen amb esperança la relació formal amb Espanya. Segons una enquesta recent, el 43% votarien a favor de la Independència. Que és el màxim mai assolit.

Les raons més importants no son les lligades a la llengua, cultura i identitat sinó al terreny econòmic.

Seria un estat català viable? El professor de Harvard Kenneth Rogoff pensa que “SI”: “un estat català independent seria una de les regions més riques del món”. Que això sigui viable políticament, és una altra història.

En les circumstàncies actuals és totalment impossible que Espanya autoritzi un referèndum per la Independència de Catalunya, donat que Espanya no té les matèries primeres que sí posseeix Catalunya.

Anna Arqué.

Unitat per Barcelona adverteix CiU després que el PP assumeixi Cultura a la Diputació de BCN

Unitat per Barcelona (ERC-DCat-RCat) ha volgut advertir avui a l'alcalde Xavier Trias de les males companyies amb qui pot anar aquesta legislatura, fent referència al PP. Portabella (ERC) ha volgut mostrar la seva preocupació pel fet que el Partit Popular, partit que allà on va fa propostes contra el català, hagi assumit la responsabilitat de Cultura a la Diputació de Barcelona. Per la seva banda, el portaveu de la coalició, Joan Laporta (Democràcia Catalana), s'ha mostrat bel·ligerant contra les tesis anti-catalanes del PP.

Podeu consultar les declaracions al següent enllaç:

dijous, 7 de juliol del 2011

Manifestació del 9J. Pel nostre futur: Independència!


La plataforma organitzadora de la manifestació d'aquest proper 9J em vàren demanar de contestar aquestes preguntes per publicar al seu bloc, us les copio per a que puguem comentar si voleu, una abraçada! //*// :)


Perque creus que cal sortir al carrer?

Perquè no som lliures, quina raó més important hi pot existir? No som lliures i l’articulació política dirigent, que és la que hauria de solucionar la nostra situació d’Estat ocupat, no mostra un lideratge determinat per aconseguir la independència del nostre país, una independència que tots sabem és veritablement la única via per aconseguir aquesta justícia i progrés social Català. Sortir al carrer és la manera de compartir col.lectivament la voluntat individual de molts i alhora visualitzar-ho. El carrer és el marc de referència de la denúncia i de la protesta, avui, sabent el greuge constant en el que vivim els Catalans/es i la poca disposició dels dirigents polítics al Govern, els uns per unionistes els altres encara no sabem perquè, a utilitzar les oportunitats que des de la societat civil els presentem incansablement: verbalització de majories demostrades, ILPs, centenars de milers de vots per la independència… sabent tot això, si no fos perquè la majoria tenim la sort de treballar, el carrer hauria de ser pres cada dia fins aconseguir la llibertat i la independència de Catalunya!

Que et suggereix el lema : Pel nostre futur independència?
Si no assolim la independència el futur de Catalunya no serà nostre, bàsicament perquè per això cal necessàriament que gestionem els nostres diners i decidim les polítiques socio-econòmiques, és a dir: gestionar i decidir en clau Catalana, pensant exclusivament en els interessos dels Catalans, de tota la ciutadania Catalana, com fa qualsevol altre Estat del món. Per a tenir un futur Català cal la Independència de Catalunya.

Que creus que ens aportara la independència?
Normalitat. Viure, gaudir i complir amb els drets i les obligacions que ens pertoquen com a ciutadans de l’Estat Català, justament com ho fan els altres ciutadans d’altres Estats democràtics. La independència ens aportarà el dret a treballar per la nostra felicitat amb un Estat que no ens és aliè, si no amb un de propi que ens empari i ens ofereixi els escenaris adequats per maximitzar les nostres potencialitats com a Poble i no que ens aturi i escapci com fa ara l’Estat espanyol i els seus sucursalistes locals que ho permeten.

Aniras a la manifestació del 9J?
Sí, el moviment social independentista ha conformat una majoria social que ja verbalitza la seva voluntat d’independència i ho fa gràcies a la determinació de la ciutadania a portar a terme processos com el de ‘La Consulta sobre la Independència’ que va consolidar una gran manifestació el passat 10J. El context ha canviat i els organitzadors socials d’aquest 9J no tenen, a priori, la força de convocatòria de l’any passat, ni el suport de grans estructures de partit com CiU, per això encara em sento més moguda a anar-hi, recordo com el fantàstic procés de la Consulta sobre la Independència al principi tampoc es veia amb bons ulls des d’alguns sectors sobiranistes… Endavant! No cal que sempre hi siguem tots, cal que tots hi siguem en una o altra vegada per ser-hi sempre!! Volem, podem i guanyarem! Visca tots nosaltres: el Poble Català i Visca sempre Catalunya!


Anna Arqué

25 anys d'Unitat Catalana, 25 anys 'Plantant cara'


Discurs pronunciat per Anna Arqué, de Democràcia Catalana, en els actes de celebració del 25è aniversari de la fundació del partit nord-català Unitat Catalana el passat 3 de juliol al Rosselló.

...Alguns companys m'han demanat escrigui el que vaig dir ahir diumenge quan l'amic Brice Lafontaine em va demanar unes paraules per a tots els presents en aquesta emotiva, per molts nostàlgica, però per tots il.lusionant, celebració dels 25 anys d'Unitat Catalana. Difícil però intento fer un text el més semblant:

El representants de Democràcia Catalana Lluís Mosella, Joan Vives i jo mateixa assistim avui conscients de la importància i la seriositat d'aquest acte de celebració de 25 anys d'Unitat Catalana. Nosaltres aquests els reconeixem com a 25 anys de treball, de resistència, de lluita democràtica, (per què no dir-ho) d'amor, d'il.lusió, 25 anys de dificultats però també 25 anys de victòries, 25 anys de Catalanitat des del Bressol de Catalunya! en resum i com ha dit el Sr. Llorenç Planes en la seva prèvia i molt pedagògica conferència: 25 anys 'plantant cara'. Des de Democràcia Catalana volem felicitar-vos, donar-vos una gran enhorabona però sobretot, i més important, volem i us donem un sincer: gràcies!.

Des de que vaig conèixer en Brice Lafontaine la relació de Democràcia Catalana i Unitat Catalana ha estat fàcil i natural, vàrem promoure i signar el pacte quan democràcia era un partit d'una coalició, i ha estat així perquè per Democràcia, Unitat és el partit autòcton, referent de lluita per la catalanitat i pensem i defensem que qualsevol presència i incidència partidista en aquest territori ha de ser per col.laborar a divulgar i promoure la consciència Catalana, i així treballar per a que Unitat Catalana i la seva presència en les institucions sigui encara més forta.

Avui no és moment per parlar de la Catalunya sud, però si em permeteu voldria expressar la felicitat que personalment estic vivint en aquests últims dies perquè per fi al Principat hem pogut llegir una enquesta publicada pel CEO, organisme oficial, en que es constata negre sobre blanc el que uns quants durant el procés de la Consulta sobre la Independència afirmàvem i que molts altres, malauradament companys independentistes, ens contestaven amb condescendència, un nas arrufat o una cella d'interrogació. Doncs sí, amics amigues SOM MAJORIA, la opció del Sí a la independència aconsegueix un 43% sobre el 100% de participació un 60% sobre un 70% de participació, bones notícies d'una realitat social fins ara amagada.

Per acabar, m'agradaria destacar quelcom que he après dels meus viatges per reunir-me amb vosaltres, que han estat uns quants en l'últim any :) , i és arran quan vosaltres en dieu d'aquest el vostre territori: Catalunya i ens dieu a nosaltres: 'vosaltres els Catalans del sud', m'entusiame, perquè el que realment esteu fent és ensenyar, ensenyeu fets històrics, realitats certes que cal que siguin conegudes per tots els Catalans, si us plau digueu-ho més, més sovint, i sobretot als que som del principat perquè aquest gir de centralitat verbal obliga a reflexionar i aprendre sobre el nostre passat i les nostres arrels. A part del coneixement que transmeteu, el segon motiu perquè m'encanta escoltar-vos és perquè quan dieu 'aquí Catalunya', oferiu una actitud, una actitud ferma i desacomplexada que és sempre necessària, coneixement i actitud, per mi dos punts claus per la divulgació efectiva de la nostra Catalanitat i per la llibertat de la nostra Nació!.

Visca Unitat Catalana, Visca TOTS nosaltres: el Poble Català i Visca sempre, sempre, Catalunya!.

Anna Arqué

I dissabte, tornem-hi

Dissabte novament milers de persones sortiran al carrer per demanar la independència del nostre poble. Amb tot, molt em temo que l’endemà els titulars de la majoria de diaris i digitals d’aquí i d’allà anirà pel “moltes menys veus que fa un any”. I és que difícilment es podrà ja no igualar sinó apropar-nos a la xifra dels que vam ser-hi el 10-J del 2010, però també és cert que en aquesta nova crida col·lectiva segurament el més important ja no és la quantitat sinó el sentit de la perseverança d’una àmplia mostra de la ciutadania.

Ja no és qüestió que sempre siguem un milió per pensar que això va de debò, sinó que prima la voluntat que hi sigui una qualificada representació de la societat civil. Seria més interessant 50.000 persones que representessin a mil entitats, posem el cas, que un milió de persones que representen a cent col·lectius. Arriba l’hora dels prescriptors, dels portaveus, per estendre el missatge arreu, més que no pas esforçar-nos a pensar que si figurem al Guiness de les manis no hi haurà qui ens aturi. Perquè després del 10-J del 2010 la independència va quedar aturada per molts dels mateixos assistents del 10-J. Sembla contradictori, però és així.

El partit del Govern ja ha dit que no hi va. És clar, ara manen i estan tancant acords amb el PP per aprovar els pressupostos. I els que hi aniran diran que a partir de l’endemà tot començarà a canviar, que l’alliberament nacional és qüestió de mesos. La meva reflexió és que les manifestacions ciutadanes no són més que una reivindicació d’un grup de persones que durant unes hores es concentren perquè desitgen el mateix i senten la necessitat d’expressar-ho junts, en veu alta i en certa harmonia. És una demostració interessant, de ben segur, però manca vegades de pobres resultats.

El següent pas, no ens enganyem, no es donarà fins que els grans absents de dissabte –i presents el 10-J-, els convergents, no diguin que ara sí toca. La independència, per una qüestió aritmètica, està en mans de CiU, més de C que d’U, dels milers de votants de la federació nacionalista. Si la resta de partits sobiranistes es posen d’acord en l’estratègia i enterren egos i misèries personals, millor que millor, és clar, però l’objectiu no és altra que la gran llista electoral independentista enyorada i sovint utòpica, que desitjo que un dia l’anomenem la gran unitat nacional, hi hagi de totes totes la nova Convergència netament sobiranista, clarament arremangada per acabar amb l’espoli fiscal i per declarar la independència des del Parlament.

Els moviments socials acompanyen, sensibilitzen, fan moure i promouen estats d’opinió (llegeixi’s darrera enquesta del CEO), però només són els partits polítics els que, a través del Parlament, poden fer canviar les coses. No em crec que després del milió de persones de l’estiu passat només fossin escollits 14 diputats clarament favorables a la independència. Penso que són molts més, no sé si 68, però que als escons convergents hi ha molt independentista em sembla que tothom ho sap. Fins i tot el senyor Duran i Lleida. Amb tot, i com a bons convergents, fins ara no han votat res que demostri el seu independentisme. Diuen que no estava en el seu programa electoral, diuen que la victòria no està assegurada, diuen que ho volen, però que cal fer les coses pas a pas. I diran, sobretot, que no estava en el programa mental i vital dels seus milers de votants. En aquest darrer punt no tenen raó. Ells tenen la clau de la desprogramació dels seus. El president Pujol ja ho està fent. Esperem el president Mas.

Jordi Finestres.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Dcat assisteix a la celebració dels 25 anys d’Unitat Catalana

És l’hereva de la coalició Unitat Nacionalista on s’hi van aplegar partits com l’Esquerra Catalana dels Treballadors o Unió per la Regió Catalana personificant, l’any 1985, el catalanisme polític. Una dècada més tard Unitat Catalana entrava a l’ajuntament de Perpinyà dins la coalició àmplia del centre dreta a Catalunya Nord. Per part de DCat hi era present Anna Arqué.

Democràcia Catalana ha assistit al dinar de celebració del partit Unitat Catalana diumenge 3 de juliol. L’acte s’ha celebrat a l’alberg Sant Vicenç. Hi ha participat Jaume Roure, tinent d’alcalde de la capital rossellonesa i Brice Lafontaine secretari general de la formació. Per part de DCat hi era present Anna Arqué. La celebració ha inclòs una conferència de l’històric militant nord-català Llorenç Planes sobre la història del catalanisme polític des de l’inici d’Unitat Catalana. De fet UC va néixer per unir els diferents moviments catalanistes de la Catalunya Nord, de fet és l’hereva de la coalició Unitat Nacionalista on s’hi van aplegar partits com l’Esquerra Catalana dels Treballadors o Unió per la Regió Catalana personificant, l’any 1985, el catalanisme polític. Una dècada més tard Unitat Catalana entrava a l’ajuntament de Perpinyà dins la coalició àmplia del centre dreta a Catalunya Nord. I encara hi és.
Paral·lelament Unitat Catalana ha fet públic el seu suport a la manifestació de dissabte 9 de juliol a Barcelona “Pel nostre futur: independència”. En aquesta manifestació també hi col·labora Democràcia Catalana.

Tres apunts sobre la independència a l'enquesta del CEO

1. Segons els resultats de l'enquesta del CEO, considerant el 23'3% d'abstenció com a no-vot i aplicant una participació del 70% (entenem una participació alta en un Referèndum sobre la Independència de Catalunya) el percentatge de vots afirmatius pro-Independència superaria llargament el 60%

‎2. La victòria dels vots afirmatius amb un ample 60% i el percentatge de participació supera els mínims establerts per la Comunitat Internacional en el Referèndum d'Independència de Kosovo per donar per vàlida internacional i jurídicament la independència i creació d'un nou Estat.

‎3. El Poble hi és, la majoria és demostrada com en cap altra Nació, solament ens cal un Govern i un lideratge valent que ens hi porti. Ve l'hora de la veritat, atents i endavant!! //*// GUANYAREM

Anna Arqué

LIDERATGE

I responsabilitat. En èpoques d’incerteses –i en l’actualitat estem immersos en una etapa de desconcert- és on els lideratges es visualitzen –o no- sense matisos. Davant dels dubtes, idees clares; davant dels temors, missatges responsables. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala i esperar que passi el temporal. La ventada cal aguantar-la dempeus, amb el cap clar. El lideratge és transversal. A la família, a la colla d’amics de sempre, a l’empresa, a la política. Per fer-te un nom i passar a la història amb majúscules cal deixar alguna empremta, algun fet, alguna actitud que denoti que sense el líder les coses no haguessin anat mai cap endavant. Si és per moure-les cap enrere, caldrà posar el nom en cursiva i amb un asterisc be gros per advertir que no es repeteixi.

I empatia. En temps revoltats no és líder aquell que més en sap sinó qui mostra a la gent allò que sap. Ser el millor en una ciència no val per res si no comparteix aquesta excel·lència amb unes dosis emocionals concretes. Ets un zero a l’esquerra si et saps de memòria tot el diccionari, però tanmateix ets incapaç de comunicar una bona paraula. No hi ha líders sense carisma com no hi ha sants sense miracle. No hi ha líder sense un gest. No hi ha líder sense un full de ruta compartit per una majoria. Les coses es fan o no es fan, però mai es fan bé si es fan a la força.

I en el cas de Catalunya cal creure’s el país i la gent que hi viu per avançar, cal buscar la paraula justa, l’emotivitat exacte i l’acció determinada per convertir-te en líder. Si no, millor quedar-te a casa i no aixecar expectatives que condueixen a profundes decepcions. L’aspirant a líder hauria de saber que cal ser més llest i menys intel·ligent, més proper i menys savi. No hi ha bona retòrica sense fets; no hi ha aplaudiments sense generositat. No és fàcil, ho admeto, però ningú ens va dir que ho fos. Per això hi ha tants aspirants a líder que s’han quedat en el camí. I encara hi ha qui pensa que és líder quan, pobre d’ell, no s’adona que navega fent el ridícul quan, cec d’humanitat, acaba el discurs, obre els ulls i no hi veu ni una trista complicitat.

Jordi Finestres.

dimecres, 15 de juny del 2011

El suport als Pressupostos és condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP

Joan Laporta: “El meu suport a l’aprovació dels Pressupostos està condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP”

El diputat Joan Laporta ha comparegut aquesta tarda en roda de premsa al Parlament de Catalunya on ha explicat el seu posicionament vers el debat i votació de les esmenes a la totalitat que diversos grups i subgrups parlamentaris presenten demà a la Llei de Pressupostos del 2011:

“No són uns pressupostos de bonança sinó de crisi. Sense comptar amb l’endeutament, els ingressos de la Generalitat són d’uns 22.500 milions d’Euros i les despeses totals pugen a 32.600 milions, per tant es genera una necessitat d’endeutament de 10.100 milions d’euros. Si tenim en compte que Catalunya pateix cada any una espoliació fiscal de 20.000 milions d’euros, amb un estat propi, no només no ens hauríem d’endeutar sinó que encara ens sobrarien 10.000 milions addicionals per atendre les necessitats dels catalans i les catalanes. Ara bé, crec que aquests pressupostos que ens presenta el Conseller Mas-Colell són una mostra de coratge. Les retallades que s’han fet han vingut obligades per l’ofegament fiscal al que ens sotmet l’estat espanyol. Tot i així, fins i tot en l’àmbit de la salut, la despesa només recula fins als nivells de fa dos anys. I aleshores ningú deia que el sistema sanitari públic fos deficient. I també és bo recordar que 7 de cada 10 euros del pressupost es destinen a despesa social -les conselleries d'Ensenyament, Salut i Benestar Social i Família.

En el conjunt del pressupost tornem als nivells de l’any 2007 gràcies a la fermesa del Conseller que primer s’ha negat a maquillar els números i després ha desobeït el mandat estatal de reducció de dèficit. Com ja els he apuntat, això genera una necessitat de finançament de la Generalitat de 10.000 milions d’euros. D’on traurem aquests diners? L’endeutament a llarg termini el tenim bloquejat pel govern central que ens aboca a recórrer al finançament de curt termini que, com bé sabem, té associat uns alts costos financers en termes d’interessos i comissions. A més hi ha el perill que la Generalitat es recolzi també en el deute a proveïdors, castigant encara més el ja malmès teixit empresarial català. Per nosaltres aquesta situació és massa precària i li demanem al Govern un coratge encara major: donat que actualment no tenim

més remei que endeutar-nos, que emeti deute a llarg termini encara que no compti amb el vistiplau espanyol.

Amb l’esperança que el Conseller Mas-Colell seguirà plantant cara a Madrid em sento inclinat a votar a favor d’aquests pressupostos, però amb algunes reserves. La setmana passada un de vostès em preguntava si el meu vot afirmatiu tenia alguna condició. Doncs sí, el meu suport està condicionat què el Govern no es posi en mans del PP. Ja és hora que la política catalana estigui en mans del partits catalans i ara tenim l’oportunitat de fer-ho. Demano un esforç al Govern per arribar a un pacte que faci possible l’abstenció d’ERC.

La no-dependència del PP els enfortirà de cares a les futures negociacions a Madrid. I a ERC li demano que sigui generosa i faci possible la col·laboració entre partits catalans. Que s’allunyi de la dinàmica nefasta del tripartit i iniciï una etapa d’entesa entre partits catalans.

Finalment, deixin que els faci una darrera reflexió: les retallades d’aquest any han incidit especialment sobre la inversió. Això s’ha fet per tal de no retallar més la despesa corrent. Reduir la inversió significa un empobriment major de Catalunya en el futur. Tot i aquest esforç, el dèficit només es redueix del 3,86% del PIB al 2,66% i el compromís del Govern per el 2012 és d’arribar a l’objectiu que l’estat fixa de l’1,3%. Què més retallarem l’any que ve? Contràriament al que predica el President, si seguim així, ens carregarem Catalunya per salvar Espanya.

Per tant, estarem atents a les explicacions del Govern, a quin és el full de ruta per als propers tres anys, saber quina és l’estratègia per aconseguir el concert econòmic i acabar retallant l’espoli fiscal. D’aquestes explicacions, de la voluntat del Govern i, en especial, del President Mas, per saber si les retallades continuaran en els pressupostos dels anys venidors i si la voluntat immediata és tancar els pressupostos amb el Partit Popular, em reservo la intenció del meu vot en el Ple del 20 i 21 de juliol.

En el Ple de demà sí els avanço que votaré en contra de les esmenes a la totalitat a fi que la Llei de Pressupostos segueixi el seu curs legislatiu. Atès que la votació és, a hores d’ara, pel conjunt de les esmenes, dir-los que si fossin separadament, m’abstindria en el cas de les esmenes presentades per ERC i pel subgrup SI, amb qui compartim la voluntat –i la necessitat- que els impostos que es recapten a Catalunya romanguin a Catalunya, fet que evitaria uns pressupostos tan restrictius com els d’enguany. La fi de l’espoli fiscal és l’única manera de sortir de la crisi i construir un país pròsper pel benefici dels catalans i les catalanes. I votaria en contra de les esmenes presentades pel grup socialista, per ICV-EuiA i pel subgrup Ciutadans, perquè més enllà de no presentar cap proposta alternativa, i en el cas de socialistes i Iniciativa ser còmplices de la precària situació financera de la Generalitat, no veig cap esforç per contribuir a posar fi a l’espoli fiscal que tan negativament incideix en el benestar dels catalans i les catalanes”.

Democràcia Catalana recolza la manifestació del 9 de juliol

Un conjunt d'entitats de la societat civil han convocat una manifestcaió pel proper 9 de juliol. El lema escollit és "Pel nostre futur: independència". Entre les entitats que col·laboren amb l'event hi ha el nostre partit, Democràcia Catalana. De tota manera la marxa no vol ser una desfilada de partits sinó un clam per la independència on allò que ens uneix prevalgui per sobre d'allò que ens divideix.
Existeix ja un grup a facebook per tal de difondre-la, el hashtag de twitter #9juliol, també us podeu afegir un pic badge a l'imatge de twitter o trobar un fum de notícies al web de la manifestació.

dijous, 9 de juny del 2011

Un país ben estrany el nostre

Sí, Catalunya és un país ben estrany. És el nostre, el meu, i ens l’estimem, com un fill, però això no fa que deixi de ser estrany aquest petit país de la Mediterrània. Aquesta tarda llegia l’article que Newsweek dedica al Barça campió d’Europa, del qual en diu que possiblement és el millor equip de la història del futbol. Fa uns dies era The Economist qui lloava del model Barça implantat en els darrers anys, el model del planter, el model d’èxit que tantes alegries ens ha donat en els darrers vuit anys. I en relació al Barça podria mencionar altres articles apareguts en mitjans de referència i escrits per periodistes de prestigi. Bé, doncs aquí, en aquest estrany país anomenat Catalunya, no hi ha dia que algun mitjà, ja sigui dels anomenats històrics, o bé pamflets, en format de setmanaris o blocs que embruten el nom del periodisme, escampin porqueria cap aquells que van contribuir a construir el millor Barça de la història. Mentre Newsweek es refereix a Cruyff com l’importador del futbol total a casa nostra, aquí he llegit articles celebrant que la directiva de Rosell li retirés la presidència d’honor. Mentre l’expresident Laporta és convidat a fòrums internacionals per explicar el model del cercle virtuós, aquí certs mitjans es dediquen difamar, que alguna cosa queda, deuen pensar. Mentre a fora es lloa el model multiesportiu i social de l’entitat, aquí es retallen i s’exterminen seccions sense contemplacions.

Ja sé que ningú no és profeta a casa seva, però potser que ens ho fem mirar. Difícilment cap altre país del món haurà insultat tant a referents que donen nom i sentit a la nostra aventura nacional. Em ve a la memòria, per exemple, com es va dir que Dalí, el geni del surrealisme, s’havia venut a l’espanyolitat; com Pla, un dels més grans de les nostres lletres, no era més que un espia feixista; com a Guardiola –tornant al Barça- se li havia acabat el futbol, ara fa una pila d’anys, per uns rumors fastigosos llançats des de dins el club i difosos pels malalts de sempre. I podríem fer un llistat interminable d’acusacions contra aquell que ha sobresortit en el seu camp. No sé si és una qüestió de gelosies miserables o el fet que, com que som una nació, però no un estat tot-i-que-ho-voldríem-però-potser-ara-no-toca i tot això, ens atrapa una bogeria malaltissa per fer i desfer allò que ens pot fer grans. Sí, segurament el fet que no tinguem clar què volem ser, com a poble, quan siguem grans, ens instal·la en un estatuts de criaturada permanent, en una greu manca de maduresa. Un país que és incapaç d’explicar la seva mil·lenària història, perquè gairebé ningú en sap un borrall de qui som i d’on venim, és un país amb mancances.

Problema i solució. No voldria transmetre una crítica excessivament pessimista en aquestes línies, però com diu aquell, algú ho havia de dir. Amb tot, i el millor de tot plegat, la solució la tenim els mateixos que hem generat el problema, és a dir, els catalans i les catalanes. Quan descobrim els mecanismes per excel·lir la nostra consciència nacional, les coses canviaran, per bé, és clar. Per pitjor, és difícil. No és qüestió d’indignar-se i anar-se’n d’acampada al centre de les ciutats, és qüestió de fer una profunda reflexió global, una mena de catarsi col·lectiva i buscar solucions després d’un sincer diagnòstic de les nostres misèries. No hem de ser millors ni pitjors que els altres pobles del món. Hem de ser, abans de tot, un poble.

Jordi Finestres.

dimarts, 7 de juny del 2011

El lideratge polític real d'un independentista

Just fa dos dies parlava amb els amics del SNP de la fantàstica victòria aconseguida en les últimes eleccions Escoceses, sí una altra vegada, no puc evitar parlar de les victòries, sóc de les que penso que és d'on més aprens al contrari de qui pensa que és dels errors, però bé filosofades a part, la victòria amiga del SNP té molts punts per analitzar i per tant moltes converses, però jo continuo subratllant el lideratge inequívoc del Sr. Alex Salmond.
El lideratge polític de l'Alex Salmond és un lideratge real, determinat i clar, sense subterfugis ni justificacions tècnico-jurídiques típiques de líders 'tap', aquells líders que diuen, o fan entendre al seu electorat, que volen la independència de la seva Nació però que no acaben mai de trobar el camí per fer coincidir el que fan i declaren al carrer amb les seves accions institucionals, líders que eviten l'enfrontament obvi amb aquells que sabem que ens són contraris. El lideratge independentista del Sr. Salmond s'ha sapigut imposar electoralment, sense una 'majoria social' sobiranista Escocesa demostrada, no han tingut la Consulta sobre la Independència, recordem 900.000 vots voluntaris, ni manifestacions multitudinàries reclamant l'Estat propi, és per això, que el més important del que ha passat a Escòcia, és que el sr. Salmond ha acceptat aquest lideratge abans que la societat Escocesa li evidenciés la seva voluntat sobiranista, no li demanaven, ell els hi ha fet veure.
Una petita mostra del que us parlo és el seu recent enfrontament amb l'Unionista demòcrata-liberal el sr. Moore on bàsicament Salmond li acaba dient que les seves declaracions Constitucionalistes no són més que unes irrellevants tonteries!! i tant ample, com ha de ser! ... Mr Moore said that, in terms of constitutional law, it would be for the UK government to organise a binding referendum. He said: “But there is scope for an advisory referendum within the existing rules and regulations. We are looking very carefully at that.” And he added: “We are looking to have a discussion with the Scottish government at the appropriate moment when they bring forward their proposals which they, of course, have not. “If we have an advisory referendum set up by the Scottish government I think there is a strong likelihood, and it is certainly my personal view, that you would need a second referendum on the formalities of agreeing what has been sorted out between the governments.” Mr Salmond replied: “Mr Moore’s remarks on the referendum are wittering and irrelevant nonsense – reflecting the fact that he comes up with a new off-the-cuff position every time he talks about it. Last month he said he was totally against Westminster bringing forward a referendum – it was, rightly, ‘entirely a matter for the Scottish government’ – and in the last Holyrood parliament his party was totally against having any referendum. And he added: “Acknowledged experts have made the democratic position clear, and the people of Scotland have the right to choose independence on the basis of one referendum agreed by the Scottish parliament, on a published proposal, which is then implemented – exactly as was done for devolution in 1997. When Tory backbencher Bill Walker put forward a two-referendum independence bill in the House of Commons in the 1990s, he was laughed out of the chamber by Labour, Lib Dem, SNP and even Tory MPs.”
Visca Escòcia lliure i els líders que la mostren possible, que la creuen, la desitgen i la fan!

Anna Arqué.