El suport als Pressupostos és condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP

Joan Laporta: “El meu suport a l’aprovació dels Pressupostos està condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP”

El diputat Joan Laporta ha comparegut aquesta tarda en roda de premsa al Parlament de Catalunya on ha explicat el seu posicionament vers el debat i votació de les esmenes a la totalitat que diversos grups i subgrups parlamentaris presenten demà a la Llei de Pressupostos del 2011:

“No són uns pressupostos de bonança sinó de crisi. Sense comptar amb l’endeutament, els ingressos de la Generalitat són d’uns 22.500 milions d’Euros i les despeses totals pugen a 32.600 milions, per tant es genera una necessitat d’endeutament de 10.100 milions d’euros. Si tenim en compte que Catalunya pateix cada any una espoliació fiscal de 20.000 milions d’euros, amb un estat propi, no només no ens hauríem d’endeutar sinó que encara ens sobrarien 10.000 milions addicionals per atendre les necessitats dels catalans i les catalanes. Ara bé, crec que aquests pressupostos que ens presenta el Conseller Mas-Colell són una mostra de coratge. Les retallades que s’han fet han vingut obligades per l’ofegament fiscal al que ens sotmet l’estat espanyol. Tot i així, fins i tot en l’àmbit de la salut, la despesa només recula fins als nivells de fa dos anys. I aleshores ningú deia que el sistema sanitari públic fos deficient. I també és bo recordar que 7 de cada 10 euros del pressupost es destinen a despesa social -les conselleries d'Ensenyament, Salut i Benestar Social i Família.

En el conjunt del pressupost tornem als nivells de l’any 2007 gràcies a la fermesa del Conseller que primer s’ha negat a maquillar els números i després ha desobeït el mandat estatal de reducció de dèficit. Com ja els he apuntat, això genera una necessitat de finançament de la Generalitat de 10.000 milions d’euros. D’on traurem aquests diners? L’endeutament a llarg termini el tenim bloquejat pel govern central que ens aboca a recórrer al finançament de curt termini que, com bé sabem, té associat uns alts costos financers en termes d’interessos i comissions. A més hi ha el perill que la Generalitat es recolzi també en el deute a proveïdors, castigant encara més el ja malmès teixit empresarial català. Per nosaltres aquesta situació és massa precària i li demanem al Govern un coratge encara major: donat que actualment no tenim

més remei que endeutar-nos, que emeti deute a llarg termini encara que no compti amb el vistiplau espanyol.

Amb l’esperança que el Conseller Mas-Colell seguirà plantant cara a Madrid em sento inclinat a votar a favor d’aquests pressupostos, però amb algunes reserves. La setmana passada un de vostès em preguntava si el meu vot afirmatiu tenia alguna condició. Doncs sí, el meu suport està condicionat què el Govern no es posi en mans del PP. Ja és hora que la política catalana estigui en mans del partits catalans i ara tenim l’oportunitat de fer-ho. Demano un esforç al Govern per arribar a un pacte que faci possible l’abstenció d’ERC.

La no-dependència del PP els enfortirà de cares a les futures negociacions a Madrid. I a ERC li demano que sigui generosa i faci possible la col·laboració entre partits catalans. Que s’allunyi de la dinàmica nefasta del tripartit i iniciï una etapa d’entesa entre partits catalans.

Finalment, deixin que els faci una darrera reflexió: les retallades d’aquest any han incidit especialment sobre la inversió. Això s’ha fet per tal de no retallar més la despesa corrent. Reduir la inversió significa un empobriment major de Catalunya en el futur. Tot i aquest esforç, el dèficit només es redueix del 3,86% del PIB al 2,66% i el compromís del Govern per el 2012 és d’arribar a l’objectiu que l’estat fixa de l’1,3%. Què més retallarem l’any que ve? Contràriament al que predica el President, si seguim així, ens carregarem Catalunya per salvar Espanya.

Per tant, estarem atents a les explicacions del Govern, a quin és el full de ruta per als propers tres anys, saber quina és l’estratègia per aconseguir el concert econòmic i acabar retallant l’espoli fiscal. D’aquestes explicacions, de la voluntat del Govern i, en especial, del President Mas, per saber si les retallades continuaran en els pressupostos dels anys venidors i si la voluntat immediata és tancar els pressupostos amb el Partit Popular, em reservo la intenció del meu vot en el Ple del 20 i 21 de juliol.

En el Ple de demà sí els avanço que votaré en contra de les esmenes a la totalitat a fi que la Llei de Pressupostos segueixi el seu curs legislatiu. Atès que la votació és, a hores d’ara, pel conjunt de les esmenes, dir-los que si fossin separadament, m’abstindria en el cas de les esmenes presentades per ERC i pel subgrup SI, amb qui compartim la voluntat –i la necessitat- que els impostos que es recapten a Catalunya romanguin a Catalunya, fet que evitaria uns pressupostos tan restrictius com els d’enguany. La fi de l’espoli fiscal és l’única manera de sortir de la crisi i construir un país pròsper pel benefici dels catalans i les catalanes. I votaria en contra de les esmenes presentades pel grup socialista, per ICV-EuiA i pel subgrup Ciutadans, perquè més enllà de no presentar cap proposta alternativa, i en el cas de socialistes i Iniciativa ser còmplices de la precària situació financera de la Generalitat, no veig cap esforç per contribuir a posar fi a l’espoli fiscal que tan negativament incideix en el benestar dels catalans i les catalanes”.

Democràcia Catalana recolza la manifestació del 9 de juliol

Un conjunt d'entitats de la societat civil han convocat una manifestcaió pel proper 9 de juliol. El lema escollit és "Pel nostre futur: independència". Entre les entitats que col·laboren amb l'event hi ha el nostre partit, Democràcia Catalana. De tota manera la marxa no vol ser una desfilada de partits sinó un clam per la independència on allò que ens uneix prevalgui per sobre d'allò que ens divideix.

Existeix ja un grup a facebook per tal de difondre-la, el hashtag de twitter #9juliol, també us podeu afegir un pic badge a l'imatge de twitter o trobar un fum de notícies al web de la manifestació.

Un país ben estrany el nostre

Sí, Catalunya és un país ben estrany. És el nostre, el meu, i ens l’estimem, com un fill, però això no fa que deixi de ser estrany aquest petit país de la Mediterrània. Aquesta tarda llegia l’article que Newsweek dedica al Barça campió d’Europa, del qual en diu que possiblement és el millor equip de la història del futbol. Fa uns dies era The Economist qui lloava del model Barça implantat en els darrers anys, el model del planter, el model d’èxit que tantes alegries ens ha donat en els darrers vuit anys. I en relació al Barça podria mencionar altres articles apareguts en mitjans de referència i escrits per periodistes de prestigi. Bé, doncs aquí, en aquest estrany país anomenat Catalunya, no hi ha dia que algun mitjà, ja sigui dels anomenats històrics, o bé pamflets, en format de setmanaris o blocs que embruten el nom del periodisme, escampin porqueria cap aquells que van contribuir a construir el millor Barça de la història. Mentre Newsweek es refereix a Cruyff com l’importador del futbol total a casa nostra, aquí he llegit articles celebrant que la directiva de Rosell li retirés la presidència d’honor. Mentre l’expresident Laporta és convidat a fòrums internacionals per explicar el model del cercle virtuós, aquí certs mitjans es dediquen difamar, que alguna cosa queda, deuen pensar. Mentre a fora es lloa el model multiesportiu i social de l’entitat, aquí es retallen i s’exterminen seccions sense contemplacions.

Ja sé que ningú no és profeta a casa seva, però potser que ens ho fem mirar. Difícilment cap altre país del món haurà insultat tant a referents que donen nom i sentit a la nostra aventura nacional. Em ve a la memòria, per exemple, com es va dir que Dalí, el geni del surrealisme, s’havia venut a l’espanyolitat; com Pla, un dels més grans de les nostres lletres, no era més que un espia feixista; com a Guardiola –tornant al Barça- se li havia acabat el futbol, ara fa una pila d’anys, per uns rumors fastigosos llançats des de dins el club i difosos pels malalts de sempre. I podríem fer un llistat interminable d’acusacions contra aquell que ha sobresortit en el seu camp. No sé si és una qüestió de gelosies miserables o el fet que, com que som una nació, però no un estat tot-i-que-ho-voldríem-però-potser-ara-no-toca i tot això, ens atrapa una bogeria malaltissa per fer i desfer allò que ens pot fer grans. Sí, segurament el fet que no tinguem clar què volem ser, com a poble, quan siguem grans, ens instal·la en un estatuts de criaturada permanent, en una greu manca de maduresa. Un país que és incapaç d’explicar la seva mil·lenària història, perquè gairebé ningú en sap un borrall de qui som i d’on venim, és un país amb mancances.

Problema i solució. No voldria transmetre una crítica excessivament pessimista en aquestes línies, però com diu aquell, algú ho havia de dir. Amb tot, i el millor de tot plegat, la solució la tenim els mateixos que hem generat el problema, és a dir, els catalans i les catalanes. Quan descobrim els mecanismes per excel·lir la nostra consciència nacional, les coses canviaran, per bé, és clar. Per pitjor, és difícil. No és qüestió d’indignar-se i anar-se’n d’acampada al centre de les ciutats, és qüestió de fer una profunda reflexió global, una mena de catarsi col·lectiva i buscar solucions després d’un sincer diagnòstic de les nostres misèries. No hem de ser millors ni pitjors que els altres pobles del món. Hem de ser, abans de tot, un poble.

Jordi Finestres.

El lideratge polític real d'un independentista

Just fa dos dies parlava amb els amics del SNP de la fantàstica victòria aconseguida en les últimes eleccions Escoceses, sí una altra vegada, no puc evitar parlar de les victòries, sóc de les que penso que és d'on més aprens al contrari de qui pensa que és dels errors, però bé filosofades a part, la victòria amiga del SNP té molts punts per analitzar i per tant moltes converses, però jo continuo subratllant el lideratge inequívoc del Sr. Alex Salmond.

El lideratge polític de l'Alex Salmond és un lideratge real, determinat i clar, sense subterfugis ni justificacions tècnico-jurídiques típiques de líders 'tap', aquells líders que diuen, o fan entendre al seu electorat, que volen la independència de la seva Nació però que no acaben mai de trobar el camí per fer coincidir el que fan i declaren al carrer amb les seves accions institucionals, líders que eviten l'enfrontament obvi amb aquells que sabem que ens són contraris. El lideratge independentista del Sr. Salmond s'ha sapigut imposar electoralment, sense una 'majoria social' sobiranista Escocesa demostrada, no han tingut la Consulta sobre la Independència, recordem 900.000 vots voluntaris, ni manifestacions multitudinàries reclamant l'Estat propi, és per això, que el més important del que ha passat a Escòcia, és que el sr. Salmond ha acceptat aquest lideratge abans que la societat Escocesa li evidenciés la seva voluntat sobiranista, no li demanaven, ell els hi ha fet veure.
Una petita mostra del que us parlo és el seu recent enfrontament amb l'Unionista demòcrata-liberal el sr. Moore on bàsicament Salmond li acaba dient que les seves declaracions Constitucionalistes no són més que unes irrellevants tonteries!! i tant ample, com ha de ser! ... Mr Moore said that, in terms of constitutional law, it would be for the UK government to organise a binding referendum. He said: “But there is scope for an advisory referendum within the existing rules and regulations. We are looking very carefully at that.” And he added: “We are looking to have a discussion with the Scottish government at the appropriate moment when they bring forward their proposals which they, of course, have not. “If we have an advisory referendum set up by the Scottish government I think there is a strong likelihood, and it is certainly my personal view, that you would need a second referendum on the formalities of agreeing what has been sorted out between the governments.” Mr Salmond replied: “Mr Moore’s remarks on the referendum are wittering and irrelevant nonsense – reflecting the fact that he comes up with a new off-the-cuff position every time he talks about it. Last month he said he was totally against Westminster bringing forward a referendum – it was, rightly, ‘entirely a matter for the Scottish government’ – and in the last Holyrood parliament his party was totally against having any referendum. And he added: “Acknowledged experts have made the democratic position clear, and the people of Scotland have the right to choose independence on the basis of one referendum agreed by the Scottish parliament, on a published proposal, which is then implemented – exactly as was done for devolution in 1997. When Tory backbencher Bill Walker put forward a two-referendum independence bill in the House of Commons in the 1990s, he was laughed out of the chamber by Labour, Lib Dem, SNP and even Tory MPs.”
Visca Escòcia lliure i els líders que la mostren possible, que la creuen, la desitgen i la fan!
Anna Arqué.

Intervencions de Democràcia Catalana al ple del Parlament

Resum de les intervencions del diputat Joan Laporta (Democràcia Catalana) al ple del Parlament de Catalunya dels dies 1 i 2 de juny de 2.011.

* L’impost de successions és un anacronisme que no té sentit de ser a la nostra societat. Una Administració ha de ser, sobretot, justa amb l'esforç dels seus ciutadans.

* La Vegueria del Penedès és una aspiració que es fonamenta en raons històriques, econòmiques, culturals, socials i polítiques. I el Projecte de Llei de modificació de la Llei de Vegueries no la contempla.

* No estem d'acord en la deducció al tram autonòmic de l'IRPF per les despeses realitzades per a la contractació de la cobertura mèdica per assegurances de salut privades. Per què el tram deduïble no és l'estatal? No castiguem més les finances de Catalunya!.

* Les universitats catalanes han de produir població activa. No podem permetre'ns les actuals taxes d'atur juvenil.

* Contra la multi reincidència delictiva cal desenvolupar la justícia de proximitat amb criteris de qualitat, eficiència i celeritat.

* Als diputats i diputades del Grup Parlamentari Socialista (PSOE): "No poden amagar-se darrera de mocions que insten a defensar allò que vostès han votat en contra a Madrid: els recursos econòmics de la Generalitat. Tenen l’oportunitat de rectificar i demanar al Govern espanyol els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat.

* Demanem que el Govern de Catalunya, amb el suport de tots els partits representats en aquesta Cambra, exigeixi els recursos per la sanitat i, en general, pels serveis públics del país.

* A més de cercar la racionalització, cal demanar l'eficiència del sector públic. La crisi econòmica no només castiga els empleats públics sinó a tota la ciutadania.

Democràcia Catalana Dcat 2.0

Democràcia Catalana ha aplegat les diferents aplicacions a la xarxa del partit en un sol full. D'aquesta manera es pot accedir als canals audiovisuals de Dcat però també a les darreres actualitzacions a twitter o al facebook tant de Democràcia Catalana, Joan Laporta, Anna Arqué o Democràcia Catalana a Barcelona. És una eina àgil que situa el partit independentista en primera línia en el camp 2.0. Hi podeu accedir fent clic aqui.

Conversa política camí de Wembley

"I si la gent vol independència, per què no guanya el partit independentista català?. Li contestaré que no hi ha un partit independentista català, que n’hi ha molts. Silenci dramàtic abans de l’inevitable “i per què no es presenten junts si volen el mateix?”... "que revisi La vida de Brian, aquella memorable seqüència de les interminables discussions per mirar d’esclarir si eren el Front Popular de Judea, el Front Judaic Popular o la Unió Popular de Judea. "

Dissabte, si Déu vol –i el volcà islandès- em retrobaré a Londres amb una persona que fa temps que no veig i amb qui seguirem la gran final del Pep Team. Aquesta persona, una bona amiga nascuda als Balcans, viu a molts quilòmetres de Catalunya, però sempre ha mostrat un cert interès en conèixer aspectes generals de la política catalana, sobretot de la política independentista catalana. Mentre viatgi cap a Anglaterra hauré de pensar una bona resposta a la pregunta que de ben segur em farà en algun moment: com està el procés d’independència de Catalunya? Admeto que necessito una estona per reflexionar-hi, però aprofito aquesta amable tribuna i la seva impagable paciència, estimat lector/a, per apuntar algunes notes que potser em serviran per la digressió política prèvia al partidàs.

Picadilly Circus. Punt de trobada (poc original, ho sé) on després de parlar de moltes coses, sortirà la qüestió política. Li recordaré que Catalunya és un petit país de la Mediterrània amb gent collonuda i pencaire que fa tres-cents que busca el seu lloc al món ja que no ens sentim gaire còmodes –per dir-ho amb finesa- depenent d’un estat que es fa dir Espanya. Li explicaré que sí, que fa més de trenta anys que vivim en democràcia i que mica en mica anem assolim cotes d’autogovern. Em preguntarà si els catalans volem de veritat la independència. Li diré que sí, si fem cas a les enquestes i a una història que es va dir consulta sobre la independència on només a Barcelona més de 250.000 persones van votar a favor de la creació de l’estat català.

Burlington Arcade. Entrarem a les galeries i allà, seguint la conversa, em preguntarà si aquesta voluntat cada vegada més majoritària es durà a la pràctica ben aviat. Aleshores faré un silenci. I li respondré que no. S’estranyarà. ¿No m’has dit sovint –ja amb un punt d’impaciència- que els catalans ja n’esteu tips de pagar impostos que no tornen a Catalunya, que si fóssiu independents seríeu un estat punter a Europa...? Una pregunta raonable. Miraré de fer-li entendre que tot i que els catalans som collonuts i pencaires i que tot i que la meitat de la gent que viu a Catalunya diu que vol la independència, un fenomen paranormal provoca que quan toca votar de veritat, en unes eleccions oficials i vinculants, els catalans collonuts i pencaires no voten a partits independentistes. Li argumentaré, després de mirar-me amb cara de no entendre res, que potser moltes persones volen llibertat, però crec que tenen por a la llibertat quan toca votar llibertat, que prefereixen fer les coses amb més pausa, passet a paset. I quan estigui a punt de dir-me que ho deixi estar i que anem cap a l’estadi, si puc li traduiré una bonica frase catalaneta: “peix al cove”.

Trocadero Centre. I si no ha enfilat camí del Tube i fem un cafè en ple centre comercial, afegiré que en aquest petit país de la Mediterrània anomenat Catalunya fins fa poc temps manaven uns senyors i uns senyores d’un partit que només voten allò que els diuen que han de votar a Madrid. I que n’hi ha un altre, de partit, de vocació republicana, que són “indepes” i eixerits, que han donat suport, durant anys, a aquests socialistes que no pensen en Catalunya. Ella, estabornida, ja em parlarà de Messi, però crec que no es podrà estar de concloure la conversa política amb la pregunta del milió de dòlars: I si la gent vol independència, per què no guanya el partit independentista català?. Li contestaré que no hi ha un partit independentista català, que n’hi ha molts. Silenci dramàtic abans de l’inevitable “i per què no es presenten junts si volen el mateix?”. Jo també m’ho pregunto, li respondré, resignat.

Tube. Pujarem al vagó de metro que ens ha de dur a la glòria recomanant-li que revisi La vida de Brian, aquella memorable seqüència de les interminables discussions per mirar d’esclarir si eren el Front Popular de Judea, el Front Judaic Popular o la Unió Popular de Judea. I aleshores, què fareu –preguntarà, preocupada? Que Espanya ens foti encara més perquè el trencaclosques s’uneixi amb els del peix al cove, que veuran que no hi ha peixos ni coves. I ara sí, anem a gaudir del Barça, li diré. Quin equip i quin entrenador, eh –dirà ella! Sí, són un equip, una pinya i per això funcionen. I l’amiga no es podrà estar de deixar anar un “tot al contrari que els vostres partits catalanistes”. Això mateix.

Jordi Finestres