El President Barrera tenia el país, Catalunya, al cap, i se’l creia de veritat. Se’l va creure durant la República, la guerra, la dictadura, la transició cap a la democràcia, el restabliment de la Generalitat i fins als nostres dies, els dies d’aquesta llarga transició cap a la independència. Per això va resultar incòmode a certs partits. No queia bé a l’esquerra comunista, com ha demostrat lamentablement el portaveu d’Iniciativa; no encaixava en els postulats de CiU, tot i que el president Pujol -més val tard que mai- ha reconegut que Barrera tenia raó; i no sempre va tenir el seu partit, ERC, fent-li costat. Al llarg de la seva història, a Catalunya, aquelles persones que han destacat per la seva coherència, valentia i generositat se les ha mirat d’apartar. És la tàctica habitual dels tenebrosos poders fàctics, mediàtics, econòmics i polítics, que no tenen miraments a l’hora de menystenir a qui pot fer trontollar el sistema de la dependència amb Espanya, el sistema de la indignitat. Ha passat amb intel·lectuals, escriptors, periodistes, cas del ja citat sovint en aquesta tribuna Josep M. Planes, que el passat 24 d’agost es va complir 75 anys que fou assassinat per pistolers de la FAI.
Planes, com Barrera, molestava perquè deia –o escrivia- ben clar el que el noranta per cent dels catalans i les catalanes pensen –o diuen- en veu baixa. Barrera, com Planes, deia clarament que la via per recuperar la dignitat de Catalunya és la independència. I això molestava. A molts, fins i tot a alguns que dilluns li proclamaven admiració i homenatge etern. Catalunya ja és una mica això, les lloances arriben l’endemà de la defunció. Si fem cas als discursos que vam escoltar al Parlament abans d’ahir, un té la sensació que la plena sobirania és qüestió de dies. Però al cap d’unes hores apareix la sospita que ben aviat els de sempre posaran el fre, l’aigua al vi, el mal dit seny oportú. I els mateixos articulistes que aquests dies han alabat a Barrera i la seva trajectòria política, seran els encarregats de dir, de mentir, amb la cançoneta que el país no és prou madur per la independència. De la mateixa manera i amb la mateixa barra que es va parlar i escriure sobre un grup d’individus que sota el nom d’indignats van ultratjar el monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya de Barcelona fa unes setmanes. En un país normal -imagineu-vos que un grup d’individus haguessin fet el mateix al Memorial Abraham Lincoln de Washington- les autoritats haguessin sancionat amb totes les de la llei aquest insult al president Macià. Va passar quelcom? No res. La gent normal estava indignada amb aquell fet de gamberrisme indignat? Sí, i molt, però durant dies vam patir la imatge vergonyosa del monument a Macià embrutat per consignes escrites amb la llengua de Cervantes.
Catalunya ja és això. Un país on la majoria diu que vol la independència, la majoria social, però tanmateix la majoria política del Parlament no s’atreveix a convocar ni un referèndum oficial. Perquè aquesta majoria política, representada en bona part per CiU, diu que la independència no està al seu programa electoral. I no ho està, no ens enganyem, perquè la base de votants convergents –que n’hi ha molts, d’independentistes- no han fet prou a l’hora de demanar als seus líders que la independència hauria de ser la prioritat de qualsevol programa de govern. Segurament que en els darrers dies, empesos per l’esperit Barrera, el consens independentista seria més ampli, però ja se’n cuidaran prou els vigilants del sistema en rebaixar l’eufòria sobiranista.
Marxem. Catalunya ha de deixar de ser un país d’anècdotes i gestos simbòlics per fer el pas cap a la política d’estat, honrant, en vida, no en mort, els valents que defensen la pàtria. No val guardar-se l’elogi per l’endemà del traspàs. Això és de país petit i covard. És l’hora de la veritat. O ara o mai. Cal decidir el futur des del present. De motius, no ens en falten. Ahir al Congrés del Diputats ens en van donar un més, decidint per nosaltres com hem d’administrar els nostres recursos, dient que la Constitució es reforma quan ells volen. Com deia Planes en un dels darrers escrits, en aquest cas en referència a l’assassinat dels germans Badia: “Assistim, sorpresos i adolorits, i -per què no dir-ho?- avergonyits també, a una veritable trama muntada per la covardia o per l'estupidesa -no sabem què és pitjor- destinada a desorientar l'opinió”. A veure si 75 anys després n’hem après i som prou valents per dir que marxem.
Planes, com Barrera, molestava perquè deia –o escrivia- ben clar el que el noranta per cent dels catalans i les catalanes pensen –o diuen- en veu baixa. Barrera, com Planes, deia clarament que la via per recuperar la dignitat de Catalunya és la independència. I això molestava. A molts, fins i tot a alguns que dilluns li proclamaven admiració i homenatge etern. Catalunya ja és una mica això, les lloances arriben l’endemà de la defunció. Si fem cas als discursos que vam escoltar al Parlament abans d’ahir, un té la sensació que la plena sobirania és qüestió de dies. Però al cap d’unes hores apareix la sospita que ben aviat els de sempre posaran el fre, l’aigua al vi, el mal dit seny oportú. I els mateixos articulistes que aquests dies han alabat a Barrera i la seva trajectòria política, seran els encarregats de dir, de mentir, amb la cançoneta que el país no és prou madur per la independència. De la mateixa manera i amb la mateixa barra que es va parlar i escriure sobre un grup d’individus que sota el nom d’indignats van ultratjar el monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya de Barcelona fa unes setmanes. En un país normal -imagineu-vos que un grup d’individus haguessin fet el mateix al Memorial Abraham Lincoln de Washington- les autoritats haguessin sancionat amb totes les de la llei aquest insult al president Macià. Va passar quelcom? No res. La gent normal estava indignada amb aquell fet de gamberrisme indignat? Sí, i molt, però durant dies vam patir la imatge vergonyosa del monument a Macià embrutat per consignes escrites amb la llengua de Cervantes.
Catalunya ja és això. Un país on la majoria diu que vol la independència, la majoria social, però tanmateix la majoria política del Parlament no s’atreveix a convocar ni un referèndum oficial. Perquè aquesta majoria política, representada en bona part per CiU, diu que la independència no està al seu programa electoral. I no ho està, no ens enganyem, perquè la base de votants convergents –que n’hi ha molts, d’independentistes- no han fet prou a l’hora de demanar als seus líders que la independència hauria de ser la prioritat de qualsevol programa de govern. Segurament que en els darrers dies, empesos per l’esperit Barrera, el consens independentista seria més ampli, però ja se’n cuidaran prou els vigilants del sistema en rebaixar l’eufòria sobiranista.
Marxem. Catalunya ha de deixar de ser un país d’anècdotes i gestos simbòlics per fer el pas cap a la política d’estat, honrant, en vida, no en mort, els valents que defensen la pàtria. No val guardar-se l’elogi per l’endemà del traspàs. Això és de país petit i covard. És l’hora de la veritat. O ara o mai. Cal decidir el futur des del present. De motius, no ens en falten. Ahir al Congrés del Diputats ens en van donar un més, decidint per nosaltres com hem d’administrar els nostres recursos, dient que la Constitució es reforma quan ells volen. Com deia Planes en un dels darrers escrits, en aquest cas en referència a l’assassinat dels germans Badia: “Assistim, sorpresos i adolorits, i -per què no dir-ho?- avergonyits també, a una veritable trama muntada per la covardia o per l'estupidesa -no sabem què és pitjor- destinada a desorientar l'opinió”. A veure si 75 anys després n’hem après i som prou valents per dir que marxem.
Jordi Finestres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada