dijous, 7 de juliol del 2011

I dissabte, tornem-hi

Dissabte novament milers de persones sortiran al carrer per demanar la independència del nostre poble. Amb tot, molt em temo que l’endemà els titulars de la majoria de diaris i digitals d’aquí i d’allà anirà pel “moltes menys veus que fa un any”. I és que difícilment es podrà ja no igualar sinó apropar-nos a la xifra dels que vam ser-hi el 10-J del 2010, però també és cert que en aquesta nova crida col·lectiva segurament el més important ja no és la quantitat sinó el sentit de la perseverança d’una àmplia mostra de la ciutadania.

Ja no és qüestió que sempre siguem un milió per pensar que això va de debò, sinó que prima la voluntat que hi sigui una qualificada representació de la societat civil. Seria més interessant 50.000 persones que representessin a mil entitats, posem el cas, que un milió de persones que representen a cent col·lectius. Arriba l’hora dels prescriptors, dels portaveus, per estendre el missatge arreu, més que no pas esforçar-nos a pensar que si figurem al Guiness de les manis no hi haurà qui ens aturi. Perquè després del 10-J del 2010 la independència va quedar aturada per molts dels mateixos assistents del 10-J. Sembla contradictori, però és així.

El partit del Govern ja ha dit que no hi va. És clar, ara manen i estan tancant acords amb el PP per aprovar els pressupostos. I els que hi aniran diran que a partir de l’endemà tot començarà a canviar, que l’alliberament nacional és qüestió de mesos. La meva reflexió és que les manifestacions ciutadanes no són més que una reivindicació d’un grup de persones que durant unes hores es concentren perquè desitgen el mateix i senten la necessitat d’expressar-ho junts, en veu alta i en certa harmonia. És una demostració interessant, de ben segur, però manca vegades de pobres resultats.

El següent pas, no ens enganyem, no es donarà fins que els grans absents de dissabte –i presents el 10-J-, els convergents, no diguin que ara sí toca. La independència, per una qüestió aritmètica, està en mans de CiU, més de C que d’U, dels milers de votants de la federació nacionalista. Si la resta de partits sobiranistes es posen d’acord en l’estratègia i enterren egos i misèries personals, millor que millor, és clar, però l’objectiu no és altra que la gran llista electoral independentista enyorada i sovint utòpica, que desitjo que un dia l’anomenem la gran unitat nacional, hi hagi de totes totes la nova Convergència netament sobiranista, clarament arremangada per acabar amb l’espoli fiscal i per declarar la independència des del Parlament.

Els moviments socials acompanyen, sensibilitzen, fan moure i promouen estats d’opinió (llegeixi’s darrera enquesta del CEO), però només són els partits polítics els que, a través del Parlament, poden fer canviar les coses. No em crec que després del milió de persones de l’estiu passat només fossin escollits 14 diputats clarament favorables a la independència. Penso que són molts més, no sé si 68, però que als escons convergents hi ha molt independentista em sembla que tothom ho sap. Fins i tot el senyor Duran i Lleida. Amb tot, i com a bons convergents, fins ara no han votat res que demostri el seu independentisme. Diuen que no estava en el seu programa electoral, diuen que la victòria no està assegurada, diuen que ho volen, però que cal fer les coses pas a pas. I diran, sobretot, que no estava en el programa mental i vital dels seus milers de votants. En aquest darrer punt no tenen raó. Ells tenen la clau de la desprogramació dels seus. El president Pujol ja ho està fent. Esperem el president Mas.

Jordi Finestres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada