25 anys d'Unitat Catalana, 25 anys 'Plantant cara'

Discurs pronunciat per Anna Arqué, de Democràcia Catalana, en els actes de celebració del 25è aniversari de la fundació del partit nord-català Unitat Catalana el passat 3 de juliol al Rosselló.

...Alguns companys m'han demanat escrigui el que vaig dir ahir diumenge quan l'amic Brice Lafontaine em va demanar unes paraules per a tots els presents en aquesta emotiva, per molts nostàlgica, però per tots il.lusionant, celebració dels 25 anys d'Unitat Catalana. Difícil però intento fer un text el més semblant:

El representants de Democràcia Catalana Lluís Mosella, Joan Vives i jo mateixa assistim avui conscients de la importància i la seriositat d'aquest acte de celebració de 25 anys d'Unitat Catalana. Nosaltres aquests els reconeixem com a 25 anys de treball, de resistència, de lluita democràtica, (per què no dir-ho) d'amor, d'il.lusió, 25 anys de dificultats però també 25 anys de victòries, 25 anys de Catalanitat des del Bressol de Catalunya! en resum i com ha dit el Sr. Llorenç Planes en la seva prèvia i molt pedagògica conferència: 25 anys 'plantant cara'. Des de Democràcia Catalana volem felicitar-vos, donar-vos una gran enhorabona però sobretot, i més important, volem i us donem un sincer: gràcies!.

Des de que vaig conèixer en Brice Lafontaine la relació de Democràcia Catalana i Unitat Catalana ha estat fàcil i natural, vàrem promoure i signar el pacte quan democràcia era un partit d'una coalició, i ha estat així perquè per Democràcia, Unitat és el partit autòcton, referent de lluita per la catalanitat i pensem i defensem que qualsevol presència i incidència partidista en aquest territori ha de ser per col.laborar a divulgar i promoure la consciència Catalana, i així treballar per a que Unitat Catalana i la seva presència en les institucions sigui encara més forta.

Avui no és moment per parlar de la Catalunya sud, però si em permeteu voldria expressar la felicitat que personalment estic vivint en aquests últims dies perquè per fi al Principat hem pogut llegir una enquesta publicada pel CEO, organisme oficial, en que es constata negre sobre blanc el que uns quants durant el procés de la Consulta sobre la Independència afirmàvem i que molts altres, malauradament companys independentistes, ens contestaven amb condescendència, un nas arrufat o una cella d'interrogació. Doncs sí, amics amigues SOM MAJORIA, la opció del Sí a la independència aconsegueix un 43% sobre el 100% de participació un 60% sobre un 70% de participació, bones notícies d'una realitat social fins ara amagada.

Per acabar, m'agradaria destacar quelcom que he après dels meus viatges per reunir-me amb vosaltres, que han estat uns quants en l'últim any :) , i és arran quan vosaltres en dieu d'aquest el vostre territori: Catalunya i ens dieu a nosaltres: 'vosaltres els Catalans del sud', m'entusiame, perquè el que realment esteu fent és ensenyar, ensenyeu fets històrics, realitats certes que cal que siguin conegudes per tots els Catalans, si us plau digueu-ho més, més sovint, i sobretot als que som del principat perquè aquest gir de centralitat verbal obliga a reflexionar i aprendre sobre el nostre passat i les nostres arrels. A part del coneixement que transmeteu, el segon motiu perquè m'encanta escoltar-vos és perquè quan dieu 'aquí Catalunya', oferiu una actitud, una actitud ferma i desacomplexada que és sempre necessària, coneixement i actitud, per mi dos punts claus per la divulgació efectiva de la nostra Catalanitat i per la llibertat de la nostra Nació!.

Visca Unitat Catalana, Visca TOTS nosaltres: el Poble Català i Visca sempre, sempre, Catalunya!.

Anna Arqué

I dissabte, tornem-hi

Dissabte novament milers de persones sortiran al carrer per demanar la independència del nostre poble. Amb tot, molt em temo que l’endemà els titulars de la majoria de diaris i digitals d’aquí i d’allà anirà pel “moltes menys veus que fa un any”. I és que difícilment es podrà ja no igualar sinó apropar-nos a la xifra dels que vam ser-hi el 10-J del 2010, però també és cert que en aquesta nova crida col·lectiva segurament el més important ja no és la quantitat sinó el sentit de la perseverança d’una àmplia mostra de la ciutadania.

Ja no és qüestió que sempre siguem un milió per pensar que això va de debò, sinó que prima la voluntat que hi sigui una qualificada representació de la societat civil. Seria més interessant 50.000 persones que representessin a mil entitats, posem el cas, que un milió de persones que representen a cent col·lectius. Arriba l’hora dels prescriptors, dels portaveus, per estendre el missatge arreu, més que no pas esforçar-nos a pensar que si figurem al Guiness de les manis no hi haurà qui ens aturi. Perquè després del 10-J del 2010 la independència va quedar aturada per molts dels mateixos assistents del 10-J. Sembla contradictori, però és així.

El partit del Govern ja ha dit que no hi va. És clar, ara manen i estan tancant acords amb el PP per aprovar els pressupostos. I els que hi aniran diran que a partir de l’endemà tot començarà a canviar, que l’alliberament nacional és qüestió de mesos. La meva reflexió és que les manifestacions ciutadanes no són més que una reivindicació d’un grup de persones que durant unes hores es concentren perquè desitgen el mateix i senten la necessitat d’expressar-ho junts, en veu alta i en certa harmonia. És una demostració interessant, de ben segur, però manca vegades de pobres resultats.

El següent pas, no ens enganyem, no es donarà fins que els grans absents de dissabte –i presents el 10-J-, els convergents, no diguin que ara sí toca. La independència, per una qüestió aritmètica, està en mans de CiU, més de C que d’U, dels milers de votants de la federació nacionalista. Si la resta de partits sobiranistes es posen d’acord en l’estratègia i enterren egos i misèries personals, millor que millor, és clar, però l’objectiu no és altra que la gran llista electoral independentista enyorada i sovint utòpica, que desitjo que un dia l’anomenem la gran unitat nacional, hi hagi de totes totes la nova Convergència netament sobiranista, clarament arremangada per acabar amb l’espoli fiscal i per declarar la independència des del Parlament.

Els moviments socials acompanyen, sensibilitzen, fan moure i promouen estats d’opinió (llegeixi’s darrera enquesta del CEO), però només són els partits polítics els que, a través del Parlament, poden fer canviar les coses. No em crec que després del milió de persones de l’estiu passat només fossin escollits 14 diputats clarament favorables a la independència. Penso que són molts més, no sé si 68, però que als escons convergents hi ha molt independentista em sembla que tothom ho sap. Fins i tot el senyor Duran i Lleida. Amb tot, i com a bons convergents, fins ara no han votat res que demostri el seu independentisme. Diuen que no estava en el seu programa electoral, diuen que la victòria no està assegurada, diuen que ho volen, però que cal fer les coses pas a pas. I diran, sobretot, que no estava en el programa mental i vital dels seus milers de votants. En aquest darrer punt no tenen raó. Ells tenen la clau de la desprogramació dels seus. El president Pujol ja ho està fent. Esperem el president Mas.

Jordi Finestres.

Dcat assisteix a la celebració dels 25 anys d’Unitat Catalana

És l’hereva de la coalició Unitat Nacionalista on s’hi van aplegar partits com l’Esquerra Catalana dels Treballadors o Unió per la Regió Catalana personificant, l’any 1985, el catalanisme polític. Una dècada més tard Unitat Catalana entrava a l’ajuntament de Perpinyà dins la coalició àmplia del centre dreta a Catalunya Nord. Per part de DCat hi era present Anna Arqué.

Democràcia Catalana ha assistit al dinar de celebració del partit Unitat Catalana diumenge 3 de juliol. L’acte s’ha celebrat a l’alberg Sant Vicenç. Hi ha participat Jaume Roure, tinent d’alcalde de la capital rossellonesa i Brice Lafontaine secretari general de la formació. Per part de DCat hi era present Anna Arqué. La celebració ha inclòs una conferència de l’històric militant nord-català Llorenç Planes sobre la història del catalanisme polític des de l’inici d’Unitat Catalana. De fet UC va néixer per unir els diferents moviments catalanistes de la Catalunya Nord, de fet és l’hereva de la coalició Unitat Nacionalista on s’hi van aplegar partits com l’Esquerra Catalana dels Treballadors o Unió per la Regió Catalana personificant, l’any 1985, el catalanisme polític. Una dècada més tard Unitat Catalana entrava a l’ajuntament de Perpinyà dins la coalició àmplia del centre dreta a Catalunya Nord. I encara hi és.
Paral·lelament Unitat Catalana ha fet públic el seu suport a la manifestació de dissabte 9 de juliol a Barcelona “Pel nostre futur: independència”. En aquesta manifestació també hi col·labora Democràcia Catalana.

Tres apunts sobre la independència a l'enquesta del CEO

1. Segons els resultats de l'enquesta del CEO, considerant el 23'3% d'abstenció com a no-vot i aplicant una participació del 70% (entenem una participació alta en un Referèndum sobre la Independència de Catalunya) el percentatge de vots afirmatius pro-Independència superaria llargament el 60%

‎2. La victòria dels vots afirmatius amb un ample 60% i el percentatge de participació supera els mínims establerts per la Comunitat Internacional en el Referèndum d'Independència de Kosovo per donar per vàlida internacional i jurídicament la independència i creació d'un nou Estat.

‎3. El Poble hi és, la majoria és demostrada com en cap altra Nació, solament ens cal un Govern i un lideratge valent que ens hi porti. Ve l'hora de la veritat, atents i endavant!! //*// GUANYAREM

Anna Arqué

LIDERATGE

I responsabilitat. En èpoques d’incerteses –i en l’actualitat estem immersos en una etapa de desconcert- és on els lideratges es visualitzen –o no- sense matisos. Davant dels dubtes, idees clares; davant dels temors, missatges responsables. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala i esperar que passi el temporal. La ventada cal aguantar-la dempeus, amb el cap clar. El lideratge és transversal. A la família, a la colla d’amics de sempre, a l’empresa, a la política. Per fer-te un nom i passar a la història amb majúscules cal deixar alguna empremta, algun fet, alguna actitud que denoti que sense el líder les coses no haguessin anat mai cap endavant. Si és per moure-les cap enrere, caldrà posar el nom en cursiva i amb un asterisc be gros per advertir que no es repeteixi.

I empatia. En temps revoltats no és líder aquell que més en sap sinó qui mostra a la gent allò que sap. Ser el millor en una ciència no val per res si no comparteix aquesta excel·lència amb unes dosis emocionals concretes. Ets un zero a l’esquerra si et saps de memòria tot el diccionari, però tanmateix ets incapaç de comunicar una bona paraula. No hi ha líders sense carisma com no hi ha sants sense miracle. No hi ha líder sense un gest. No hi ha líder sense un full de ruta compartit per una majoria. Les coses es fan o no es fan, però mai es fan bé si es fan a la força.

I en el cas de Catalunya cal creure’s el país i la gent que hi viu per avançar, cal buscar la paraula justa, l’emotivitat exacte i l’acció determinada per convertir-te en líder. Si no, millor quedar-te a casa i no aixecar expectatives que condueixen a profundes decepcions. L’aspirant a líder hauria de saber que cal ser més llest i menys intel·ligent, més proper i menys savi. No hi ha bona retòrica sense fets; no hi ha aplaudiments sense generositat. No és fàcil, ho admeto, però ningú ens va dir que ho fos. Per això hi ha tants aspirants a líder que s’han quedat en el camí. I encara hi ha qui pensa que és líder quan, pobre d’ell, no s’adona que navega fent el ridícul quan, cec d’humanitat, acaba el discurs, obre els ulls i no hi veu ni una trista complicitat.

Jordi Finestres.

El suport als Pressupostos és condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP

Joan Laporta: “El meu suport a l’aprovació dels Pressupostos està condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP”

El diputat Joan Laporta ha comparegut aquesta tarda en roda de premsa al Parlament de Catalunya on ha explicat el seu posicionament vers el debat i votació de les esmenes a la totalitat que diversos grups i subgrups parlamentaris presenten demà a la Llei de Pressupostos del 2011:

“No són uns pressupostos de bonança sinó de crisi. Sense comptar amb l’endeutament, els ingressos de la Generalitat són d’uns 22.500 milions d’Euros i les despeses totals pugen a 32.600 milions, per tant es genera una necessitat d’endeutament de 10.100 milions d’euros. Si tenim en compte que Catalunya pateix cada any una espoliació fiscal de 20.000 milions d’euros, amb un estat propi, no només no ens hauríem d’endeutar sinó que encara ens sobrarien 10.000 milions addicionals per atendre les necessitats dels catalans i les catalanes. Ara bé, crec que aquests pressupostos que ens presenta el Conseller Mas-Colell són una mostra de coratge. Les retallades que s’han fet han vingut obligades per l’ofegament fiscal al que ens sotmet l’estat espanyol. Tot i així, fins i tot en l’àmbit de la salut, la despesa només recula fins als nivells de fa dos anys. I aleshores ningú deia que el sistema sanitari públic fos deficient. I també és bo recordar que 7 de cada 10 euros del pressupost es destinen a despesa social -les conselleries d'Ensenyament, Salut i Benestar Social i Família.

En el conjunt del pressupost tornem als nivells de l’any 2007 gràcies a la fermesa del Conseller que primer s’ha negat a maquillar els números i després ha desobeït el mandat estatal de reducció de dèficit. Com ja els he apuntat, això genera una necessitat de finançament de la Generalitat de 10.000 milions d’euros. D’on traurem aquests diners? L’endeutament a llarg termini el tenim bloquejat pel govern central que ens aboca a recórrer al finançament de curt termini que, com bé sabem, té associat uns alts costos financers en termes d’interessos i comissions. A més hi ha el perill que la Generalitat es recolzi també en el deute a proveïdors, castigant encara més el ja malmès teixit empresarial català. Per nosaltres aquesta situació és massa precària i li demanem al Govern un coratge encara major: donat que actualment no tenim

més remei que endeutar-nos, que emeti deute a llarg termini encara que no compti amb el vistiplau espanyol.

Amb l’esperança que el Conseller Mas-Colell seguirà plantant cara a Madrid em sento inclinat a votar a favor d’aquests pressupostos, però amb algunes reserves. La setmana passada un de vostès em preguntava si el meu vot afirmatiu tenia alguna condició. Doncs sí, el meu suport està condicionat què el Govern no es posi en mans del PP. Ja és hora que la política catalana estigui en mans del partits catalans i ara tenim l’oportunitat de fer-ho. Demano un esforç al Govern per arribar a un pacte que faci possible l’abstenció d’ERC.

La no-dependència del PP els enfortirà de cares a les futures negociacions a Madrid. I a ERC li demano que sigui generosa i faci possible la col·laboració entre partits catalans. Que s’allunyi de la dinàmica nefasta del tripartit i iniciï una etapa d’entesa entre partits catalans.

Finalment, deixin que els faci una darrera reflexió: les retallades d’aquest any han incidit especialment sobre la inversió. Això s’ha fet per tal de no retallar més la despesa corrent. Reduir la inversió significa un empobriment major de Catalunya en el futur. Tot i aquest esforç, el dèficit només es redueix del 3,86% del PIB al 2,66% i el compromís del Govern per el 2012 és d’arribar a l’objectiu que l’estat fixa de l’1,3%. Què més retallarem l’any que ve? Contràriament al que predica el President, si seguim així, ens carregarem Catalunya per salvar Espanya.

Per tant, estarem atents a les explicacions del Govern, a quin és el full de ruta per als propers tres anys, saber quina és l’estratègia per aconseguir el concert econòmic i acabar retallant l’espoli fiscal. D’aquestes explicacions, de la voluntat del Govern i, en especial, del President Mas, per saber si les retallades continuaran en els pressupostos dels anys venidors i si la voluntat immediata és tancar els pressupostos amb el Partit Popular, em reservo la intenció del meu vot en el Ple del 20 i 21 de juliol.

En el Ple de demà sí els avanço que votaré en contra de les esmenes a la totalitat a fi que la Llei de Pressupostos segueixi el seu curs legislatiu. Atès que la votació és, a hores d’ara, pel conjunt de les esmenes, dir-los que si fossin separadament, m’abstindria en el cas de les esmenes presentades per ERC i pel subgrup SI, amb qui compartim la voluntat –i la necessitat- que els impostos que es recapten a Catalunya romanguin a Catalunya, fet que evitaria uns pressupostos tan restrictius com els d’enguany. La fi de l’espoli fiscal és l’única manera de sortir de la crisi i construir un país pròsper pel benefici dels catalans i les catalanes. I votaria en contra de les esmenes presentades pel grup socialista, per ICV-EuiA i pel subgrup Ciutadans, perquè més enllà de no presentar cap proposta alternativa, i en el cas de socialistes i Iniciativa ser còmplices de la precària situació financera de la Generalitat, no veig cap esforç per contribuir a posar fi a l’espoli fiscal que tan negativament incideix en el benestar dels catalans i les catalanes”.

Democràcia Catalana recolza la manifestació del 9 de juliol

Un conjunt d'entitats de la societat civil han convocat una manifestcaió pel proper 9 de juliol. El lema escollit és "Pel nostre futur: independència". Entre les entitats que col·laboren amb l'event hi ha el nostre partit, Democràcia Catalana. De tota manera la marxa no vol ser una desfilada de partits sinó un clam per la independència on allò que ens uneix prevalgui per sobre d'allò que ens divideix.

Existeix ja un grup a facebook per tal de difondre-la, el hashtag de twitter #9juliol, també us podeu afegir un pic badge a l'imatge de twitter o trobar un fum de notícies al web de la manifestació.