Intervencions de Democràcia Catalana al ple del Parlament

Resum de les intervencions del diputat Joan Laporta (Democràcia Catalana) al ple del Parlament de Catalunya dels dies 1 i 2 de juny de 2.011.

* L’impost de successions és un anacronisme que no té sentit de ser a la nostra societat. Una Administració ha de ser, sobretot, justa amb l'esforç dels seus ciutadans.

* La Vegueria del Penedès és una aspiració que es fonamenta en raons històriques, econòmiques, culturals, socials i polítiques. I el Projecte de Llei de modificació de la Llei de Vegueries no la contempla.

* No estem d'acord en la deducció al tram autonòmic de l'IRPF per les despeses realitzades per a la contractació de la cobertura mèdica per assegurances de salut privades. Per què el tram deduïble no és l'estatal? No castiguem més les finances de Catalunya!.

* Les universitats catalanes han de produir població activa. No podem permetre'ns les actuals taxes d'atur juvenil.

* Contra la multi reincidència delictiva cal desenvolupar la justícia de proximitat amb criteris de qualitat, eficiència i celeritat.

* Als diputats i diputades del Grup Parlamentari Socialista (PSOE): "No poden amagar-se darrera de mocions que insten a defensar allò que vostès han votat en contra a Madrid: els recursos econòmics de la Generalitat. Tenen l’oportunitat de rectificar i demanar al Govern espanyol els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat.

* Demanem que el Govern de Catalunya, amb el suport de tots els partits representats en aquesta Cambra, exigeixi els recursos per la sanitat i, en general, pels serveis públics del país.

* A més de cercar la racionalització, cal demanar l'eficiència del sector públic. La crisi econòmica no només castiga els empleats públics sinó a tota la ciutadania.

Democràcia Catalana Dcat 2.0

Democràcia Catalana ha aplegat les diferents aplicacions a la xarxa del partit en un sol full. D'aquesta manera es pot accedir als canals audiovisuals de Dcat però també a les darreres actualitzacions a twitter o al facebook tant de Democràcia Catalana, Joan Laporta, Anna Arqué o Democràcia Catalana a Barcelona. És una eina àgil que situa el partit independentista en primera línia en el camp 2.0. Hi podeu accedir fent clic aqui.

Conversa política camí de Wembley

"I si la gent vol independència, per què no guanya el partit independentista català?. Li contestaré que no hi ha un partit independentista català, que n’hi ha molts. Silenci dramàtic abans de l’inevitable “i per què no es presenten junts si volen el mateix?”... "que revisi La vida de Brian, aquella memorable seqüència de les interminables discussions per mirar d’esclarir si eren el Front Popular de Judea, el Front Judaic Popular o la Unió Popular de Judea. "

Dissabte, si Déu vol –i el volcà islandès- em retrobaré a Londres amb una persona que fa temps que no veig i amb qui seguirem la gran final del Pep Team. Aquesta persona, una bona amiga nascuda als Balcans, viu a molts quilòmetres de Catalunya, però sempre ha mostrat un cert interès en conèixer aspectes generals de la política catalana, sobretot de la política independentista catalana. Mentre viatgi cap a Anglaterra hauré de pensar una bona resposta a la pregunta que de ben segur em farà en algun moment: com està el procés d’independència de Catalunya? Admeto que necessito una estona per reflexionar-hi, però aprofito aquesta amable tribuna i la seva impagable paciència, estimat lector/a, per apuntar algunes notes que potser em serviran per la digressió política prèvia al partidàs.

Picadilly Circus. Punt de trobada (poc original, ho sé) on després de parlar de moltes coses, sortirà la qüestió política. Li recordaré que Catalunya és un petit país de la Mediterrània amb gent collonuda i pencaire que fa tres-cents que busca el seu lloc al món ja que no ens sentim gaire còmodes –per dir-ho amb finesa- depenent d’un estat que es fa dir Espanya. Li explicaré que sí, que fa més de trenta anys que vivim en democràcia i que mica en mica anem assolim cotes d’autogovern. Em preguntarà si els catalans volem de veritat la independència. Li diré que sí, si fem cas a les enquestes i a una història que es va dir consulta sobre la independència on només a Barcelona més de 250.000 persones van votar a favor de la creació de l’estat català.

Burlington Arcade. Entrarem a les galeries i allà, seguint la conversa, em preguntarà si aquesta voluntat cada vegada més majoritària es durà a la pràctica ben aviat. Aleshores faré un silenci. I li respondré que no. S’estranyarà. ¿No m’has dit sovint –ja amb un punt d’impaciència- que els catalans ja n’esteu tips de pagar impostos que no tornen a Catalunya, que si fóssiu independents seríeu un estat punter a Europa...? Una pregunta raonable. Miraré de fer-li entendre que tot i que els catalans som collonuts i pencaires i que tot i que la meitat de la gent que viu a Catalunya diu que vol la independència, un fenomen paranormal provoca que quan toca votar de veritat, en unes eleccions oficials i vinculants, els catalans collonuts i pencaires no voten a partits independentistes. Li argumentaré, després de mirar-me amb cara de no entendre res, que potser moltes persones volen llibertat, però crec que tenen por a la llibertat quan toca votar llibertat, que prefereixen fer les coses amb més pausa, passet a paset. I quan estigui a punt de dir-me que ho deixi estar i que anem cap a l’estadi, si puc li traduiré una bonica frase catalaneta: “peix al cove”.

Trocadero Centre. I si no ha enfilat camí del Tube i fem un cafè en ple centre comercial, afegiré que en aquest petit país de la Mediterrània anomenat Catalunya fins fa poc temps manaven uns senyors i uns senyores d’un partit que només voten allò que els diuen que han de votar a Madrid. I que n’hi ha un altre, de partit, de vocació republicana, que són “indepes” i eixerits, que han donat suport, durant anys, a aquests socialistes que no pensen en Catalunya. Ella, estabornida, ja em parlarà de Messi, però crec que no es podrà estar de concloure la conversa política amb la pregunta del milió de dòlars: I si la gent vol independència, per què no guanya el partit independentista català?. Li contestaré que no hi ha un partit independentista català, que n’hi ha molts. Silenci dramàtic abans de l’inevitable “i per què no es presenten junts si volen el mateix?”. Jo també m’ho pregunto, li respondré, resignat.

Tube. Pujarem al vagó de metro que ens ha de dur a la glòria recomanant-li que revisi La vida de Brian, aquella memorable seqüència de les interminables discussions per mirar d’esclarir si eren el Front Popular de Judea, el Front Judaic Popular o la Unió Popular de Judea. I aleshores, què fareu –preguntarà, preocupada? Que Espanya ens foti encara més perquè el trencaclosques s’uneixi amb els del peix al cove, que veuran que no hi ha peixos ni coves. I ara sí, anem a gaudir del Barça, li diré. Quin equip i quin entrenador, eh –dirà ella! Sí, són un equip, una pinya i per això funcionen. I l’amiga no es podrà estar de deixar anar un “tot al contrari que els vostres partits catalanistes”. Això mateix.

Jordi Finestres

Separats és fàcil arrencar-nos... junts és impossible!

Unitat per Barcelona sorgeix de la sincera convicció que la suma de les diferents sensibilitats independentistes és la via per ser més forts políticament, penso en certa mesura, com a conseqüència de la real lliçó de victòria que la ciutadania vàrem donar a la classe política i a nosaltres mateixos amb la transversal i plural organització de la Consulta sobre la Independència. Tots coincidim que la fórmula és la guanyadora, per tant uns resultats concrets i locals no poden validar, o no validar, un plantejament ample i Nacional amb una ambició clara, seriosa però també entusiasta que ens impliqui a tots, tots els que sincerament treballem per l'Estat propi i el sabem possible.

La suma a Barcelona ha funcionat, la independència desacomplexada té representació al consistori de la capital de Catalunya, podria no ser així, i agradin o no els protagonistes, aquesta ha de ser pels independentistes una bona notícia. L'escenari puntual intern dels partits no ens pot fer, a tots els independentistes del país, renunciar, ignorar o menystenir un model guanyador que es situa per damunt les realitats individuals.

Donem temps a qui ho necessita i mentrestant enfortim la resta de 'cases', i fem-ho sempre volent que tots els companys/es independentistes tinguin la seva 'casa' forta perquè serà amb la suma de totes com guanyarem! i aquell dia no hi haurà teva o meva, per tant més val que ens preocupem que totes siguin ben fortes. Si us plau, no siguem 'petits', no siguem miseriosos ni rancuniosos, comencem a ser aquests independentistes que guanyem perquè volem i podem, i podem perquè som grans i actuem en gran, siguem generosos entre nosaltres, ajudem a qui vol aprendre, i vulguem aprendre sempre de qui ens pot ajudar, no estigmatitzem, siguem positius i aprenguem a gestionar les nostres misèries com ho faria qualsevol altre Estat, amb normalitat, sense exagerat drama, amb templesa i inclús, però això ja ens cau lluny..., dissimulant el 'pecat' del company enlloc de gaudir mostrant-lo.

I sapiguem també celebrar les victòries, celebrant-les com col.lectives, perquè ho són, que no ens esborronin els encerts individuals que si són de gent de la terra independentista, són segur encerts per tots!. El nostre país no és petit, el nostre és un país molt gran, estiguem a l'alçada. Sentim com repetim allò que solament ens tenim a nosaltres, que penso ja està bé i és prou, però no acabem d'assumir que nosaltres també som els qui personalment ens puguin agradar menys. No serem mai Sants, gràcies a Déu, no caiguem en el parany d'esperar l'arribada de polítics purs i perfectes per lluitar de debò, perquè no arribaran, ni la nostra llibertat serà resultat d'un miracle, aquesta batalla no és un comte de fades, és real i és la nostra i guanyar passa per acceptar la exigent responsabilitat de treballar i lluitar com a homes i dones d'Estat per la Independència, és a dir fent pinya, fent sardana, fent castell, en definitiva, fent de Catalans i Catalanes no ocupats.

Recordem avui s.XXI la crònica de Ramon Muntaner (s.XIII), 'La mata de jonc': 'Separats és fàcil arrencar-nos... junts és impossible!' Endavant perquè 'som i serem gent Catalana tant si ho volen com si no!!' (Santa Espina). Endavant tots i totes, Visca nosaltres: el Poble Català i... Visca sempre Catalunya!! Guanyarem.

Anna Arqué

Gràcies!

El nostre compromís era, és i serà sumar independència per fer independència. I no ens aturarem. Felicitem a Xavier Trias, pel seu triomf i li demanem que empenti cap a la llibertat nacional. Cal agrair als i les companys/es d'ERC a Barcelona i Reagrupament la seva participació a Unitat Per Barcelona. Vam aconseguir 33.593 vots que representen un 5,55 % dels vots. Sumant farem la independència. Ens reafirmem que junts fem més força.

Portabella admet que només amb Laporta podrà mantenir els 4 regidors

Jordi Portabella, president del grup municipal d'ERC a Barcelona, ha explicat que "la suma matemàtica de la coalició" els porta a "conservar els quatre regidors". Preguntat per Josep Cuní sobre si incorpora Joan Laporta a les llistes per quedar-se com està, perquè, si no, estaria pitjor, Portabella ha respost que "sí, que l'hi podria explicar de moltes maneres, però que sí". També ha avançat que "l'eslògan de la coalició és 'Unitat per Barcelona', que resumeix aquest esperit de suma de moltes coses."

Video a l´enllaç

http://www.tv3.cat/videos/3437230/Portabella-admet-que-nomes-amb-Laporta-podra-mantenir-els-4-regidors

Joan Laporta en el Parlament

Des del Ple del Parlament: Mobilitat i estalvi energètic: suport a les mesures d'estalvi i eficiència energètica; rebaixes associades a vehicles menys contaminants, i destinar la recaptació de les multes de trànsit a la millora de la seguretat viària i al finançament del transport públic.

Des del Ple del Parlament: Política sanitària: Demano que no es produeixen retallades en l'àmbit de la sanitat. L'espoli de 20.000 milions d'euros l'any no es poden traduir en retallades socials.

Des del Ple del Parlament: Política industrial. Millorem la competitivitat de les empreses. Cal passar de les estratègies i les idees als plans de negoci per fer-les realitat. No més brindis al sol. Tot el meu suport al sector de la motocicleta a Catalunya i, en especial, a Derbi.

Des del Ple del parlament: Política energètica: La dependència econòmica de Catalunya amb Espanya és dependència energètica. Cal augmentar les mesures de seguretats de les nuclears, però no disposem dels recursos per fer-ho.

Des del Ple del Parlament: Futur de l'aeroport de Girona. I de Reus i de Sabadell. Dotem el país de més i millors infraestructures, però també dotem el país de recursos econòmics per fer realitat el que ara només són bones intencions.