Dcat assisteix a la celebració dels 25 anys d’Unitat Catalana

És l’hereva de la coalició Unitat Nacionalista on s’hi van aplegar partits com l’Esquerra Catalana dels Treballadors o Unió per la Regió Catalana personificant, l’any 1985, el catalanisme polític. Una dècada més tard Unitat Catalana entrava a l’ajuntament de Perpinyà dins la coalició àmplia del centre dreta a Catalunya Nord. Per part de DCat hi era present Anna Arqué.

Democràcia Catalana ha assistit al dinar de celebració del partit Unitat Catalana diumenge 3 de juliol. L’acte s’ha celebrat a l’alberg Sant Vicenç. Hi ha participat Jaume Roure, tinent d’alcalde de la capital rossellonesa i Brice Lafontaine secretari general de la formació. Per part de DCat hi era present Anna Arqué. La celebració ha inclòs una conferència de l’històric militant nord-català Llorenç Planes sobre la història del catalanisme polític des de l’inici d’Unitat Catalana. De fet UC va néixer per unir els diferents moviments catalanistes de la Catalunya Nord, de fet és l’hereva de la coalició Unitat Nacionalista on s’hi van aplegar partits com l’Esquerra Catalana dels Treballadors o Unió per la Regió Catalana personificant, l’any 1985, el catalanisme polític. Una dècada més tard Unitat Catalana entrava a l’ajuntament de Perpinyà dins la coalició àmplia del centre dreta a Catalunya Nord. I encara hi és.
Paral·lelament Unitat Catalana ha fet públic el seu suport a la manifestació de dissabte 9 de juliol a Barcelona “Pel nostre futur: independència”. En aquesta manifestació també hi col·labora Democràcia Catalana.

Tres apunts sobre la independència a l'enquesta del CEO

1. Segons els resultats de l'enquesta del CEO, considerant el 23'3% d'abstenció com a no-vot i aplicant una participació del 70% (entenem una participació alta en un Referèndum sobre la Independència de Catalunya) el percentatge de vots afirmatius pro-Independència superaria llargament el 60%

‎2. La victòria dels vots afirmatius amb un ample 60% i el percentatge de participació supera els mínims establerts per la Comunitat Internacional en el Referèndum d'Independència de Kosovo per donar per vàlida internacional i jurídicament la independència i creació d'un nou Estat.

‎3. El Poble hi és, la majoria és demostrada com en cap altra Nació, solament ens cal un Govern i un lideratge valent que ens hi porti. Ve l'hora de la veritat, atents i endavant!! //*// GUANYAREM

Anna Arqué

LIDERATGE

I responsabilitat. En èpoques d’incerteses –i en l’actualitat estem immersos en una etapa de desconcert- és on els lideratges es visualitzen –o no- sense matisos. Davant dels dubtes, idees clares; davant dels temors, missatges responsables. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala i esperar que passi el temporal. La ventada cal aguantar-la dempeus, amb el cap clar. El lideratge és transversal. A la família, a la colla d’amics de sempre, a l’empresa, a la política. Per fer-te un nom i passar a la història amb majúscules cal deixar alguna empremta, algun fet, alguna actitud que denoti que sense el líder les coses no haguessin anat mai cap endavant. Si és per moure-les cap enrere, caldrà posar el nom en cursiva i amb un asterisc be gros per advertir que no es repeteixi.

I empatia. En temps revoltats no és líder aquell que més en sap sinó qui mostra a la gent allò que sap. Ser el millor en una ciència no val per res si no comparteix aquesta excel·lència amb unes dosis emocionals concretes. Ets un zero a l’esquerra si et saps de memòria tot el diccionari, però tanmateix ets incapaç de comunicar una bona paraula. No hi ha líders sense carisma com no hi ha sants sense miracle. No hi ha líder sense un gest. No hi ha líder sense un full de ruta compartit per una majoria. Les coses es fan o no es fan, però mai es fan bé si es fan a la força.

I en el cas de Catalunya cal creure’s el país i la gent que hi viu per avançar, cal buscar la paraula justa, l’emotivitat exacte i l’acció determinada per convertir-te en líder. Si no, millor quedar-te a casa i no aixecar expectatives que condueixen a profundes decepcions. L’aspirant a líder hauria de saber que cal ser més llest i menys intel·ligent, més proper i menys savi. No hi ha bona retòrica sense fets; no hi ha aplaudiments sense generositat. No és fàcil, ho admeto, però ningú ens va dir que ho fos. Per això hi ha tants aspirants a líder que s’han quedat en el camí. I encara hi ha qui pensa que és líder quan, pobre d’ell, no s’adona que navega fent el ridícul quan, cec d’humanitat, acaba el discurs, obre els ulls i no hi veu ni una trista complicitat.

Jordi Finestres.

El suport als Pressupostos és condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP

Joan Laporta: “El meu suport a l’aprovació dels Pressupostos està condicionat a què el Govern no es posi en mans del PP”

El diputat Joan Laporta ha comparegut aquesta tarda en roda de premsa al Parlament de Catalunya on ha explicat el seu posicionament vers el debat i votació de les esmenes a la totalitat que diversos grups i subgrups parlamentaris presenten demà a la Llei de Pressupostos del 2011:

“No són uns pressupostos de bonança sinó de crisi. Sense comptar amb l’endeutament, els ingressos de la Generalitat són d’uns 22.500 milions d’Euros i les despeses totals pugen a 32.600 milions, per tant es genera una necessitat d’endeutament de 10.100 milions d’euros. Si tenim en compte que Catalunya pateix cada any una espoliació fiscal de 20.000 milions d’euros, amb un estat propi, no només no ens hauríem d’endeutar sinó que encara ens sobrarien 10.000 milions addicionals per atendre les necessitats dels catalans i les catalanes. Ara bé, crec que aquests pressupostos que ens presenta el Conseller Mas-Colell són una mostra de coratge. Les retallades que s’han fet han vingut obligades per l’ofegament fiscal al que ens sotmet l’estat espanyol. Tot i així, fins i tot en l’àmbit de la salut, la despesa només recula fins als nivells de fa dos anys. I aleshores ningú deia que el sistema sanitari públic fos deficient. I també és bo recordar que 7 de cada 10 euros del pressupost es destinen a despesa social -les conselleries d'Ensenyament, Salut i Benestar Social i Família.

En el conjunt del pressupost tornem als nivells de l’any 2007 gràcies a la fermesa del Conseller que primer s’ha negat a maquillar els números i després ha desobeït el mandat estatal de reducció de dèficit. Com ja els he apuntat, això genera una necessitat de finançament de la Generalitat de 10.000 milions d’euros. D’on traurem aquests diners? L’endeutament a llarg termini el tenim bloquejat pel govern central que ens aboca a recórrer al finançament de curt termini que, com bé sabem, té associat uns alts costos financers en termes d’interessos i comissions. A més hi ha el perill que la Generalitat es recolzi també en el deute a proveïdors, castigant encara més el ja malmès teixit empresarial català. Per nosaltres aquesta situació és massa precària i li demanem al Govern un coratge encara major: donat que actualment no tenim

més remei que endeutar-nos, que emeti deute a llarg termini encara que no compti amb el vistiplau espanyol.

Amb l’esperança que el Conseller Mas-Colell seguirà plantant cara a Madrid em sento inclinat a votar a favor d’aquests pressupostos, però amb algunes reserves. La setmana passada un de vostès em preguntava si el meu vot afirmatiu tenia alguna condició. Doncs sí, el meu suport està condicionat què el Govern no es posi en mans del PP. Ja és hora que la política catalana estigui en mans del partits catalans i ara tenim l’oportunitat de fer-ho. Demano un esforç al Govern per arribar a un pacte que faci possible l’abstenció d’ERC.

La no-dependència del PP els enfortirà de cares a les futures negociacions a Madrid. I a ERC li demano que sigui generosa i faci possible la col·laboració entre partits catalans. Que s’allunyi de la dinàmica nefasta del tripartit i iniciï una etapa d’entesa entre partits catalans.

Finalment, deixin que els faci una darrera reflexió: les retallades d’aquest any han incidit especialment sobre la inversió. Això s’ha fet per tal de no retallar més la despesa corrent. Reduir la inversió significa un empobriment major de Catalunya en el futur. Tot i aquest esforç, el dèficit només es redueix del 3,86% del PIB al 2,66% i el compromís del Govern per el 2012 és d’arribar a l’objectiu que l’estat fixa de l’1,3%. Què més retallarem l’any que ve? Contràriament al que predica el President, si seguim així, ens carregarem Catalunya per salvar Espanya.

Per tant, estarem atents a les explicacions del Govern, a quin és el full de ruta per als propers tres anys, saber quina és l’estratègia per aconseguir el concert econòmic i acabar retallant l’espoli fiscal. D’aquestes explicacions, de la voluntat del Govern i, en especial, del President Mas, per saber si les retallades continuaran en els pressupostos dels anys venidors i si la voluntat immediata és tancar els pressupostos amb el Partit Popular, em reservo la intenció del meu vot en el Ple del 20 i 21 de juliol.

En el Ple de demà sí els avanço que votaré en contra de les esmenes a la totalitat a fi que la Llei de Pressupostos segueixi el seu curs legislatiu. Atès que la votació és, a hores d’ara, pel conjunt de les esmenes, dir-los que si fossin separadament, m’abstindria en el cas de les esmenes presentades per ERC i pel subgrup SI, amb qui compartim la voluntat –i la necessitat- que els impostos que es recapten a Catalunya romanguin a Catalunya, fet que evitaria uns pressupostos tan restrictius com els d’enguany. La fi de l’espoli fiscal és l’única manera de sortir de la crisi i construir un país pròsper pel benefici dels catalans i les catalanes. I votaria en contra de les esmenes presentades pel grup socialista, per ICV-EuiA i pel subgrup Ciutadans, perquè més enllà de no presentar cap proposta alternativa, i en el cas de socialistes i Iniciativa ser còmplices de la precària situació financera de la Generalitat, no veig cap esforç per contribuir a posar fi a l’espoli fiscal que tan negativament incideix en el benestar dels catalans i les catalanes”.

Democràcia Catalana recolza la manifestació del 9 de juliol

Un conjunt d'entitats de la societat civil han convocat una manifestcaió pel proper 9 de juliol. El lema escollit és "Pel nostre futur: independència". Entre les entitats que col·laboren amb l'event hi ha el nostre partit, Democràcia Catalana. De tota manera la marxa no vol ser una desfilada de partits sinó un clam per la independència on allò que ens uneix prevalgui per sobre d'allò que ens divideix.

Existeix ja un grup a facebook per tal de difondre-la, el hashtag de twitter #9juliol, també us podeu afegir un pic badge a l'imatge de twitter o trobar un fum de notícies al web de la manifestació.

Un país ben estrany el nostre

Sí, Catalunya és un país ben estrany. És el nostre, el meu, i ens l’estimem, com un fill, però això no fa que deixi de ser estrany aquest petit país de la Mediterrània. Aquesta tarda llegia l’article que Newsweek dedica al Barça campió d’Europa, del qual en diu que possiblement és el millor equip de la història del futbol. Fa uns dies era The Economist qui lloava del model Barça implantat en els darrers anys, el model del planter, el model d’èxit que tantes alegries ens ha donat en els darrers vuit anys. I en relació al Barça podria mencionar altres articles apareguts en mitjans de referència i escrits per periodistes de prestigi. Bé, doncs aquí, en aquest estrany país anomenat Catalunya, no hi ha dia que algun mitjà, ja sigui dels anomenats històrics, o bé pamflets, en format de setmanaris o blocs que embruten el nom del periodisme, escampin porqueria cap aquells que van contribuir a construir el millor Barça de la història. Mentre Newsweek es refereix a Cruyff com l’importador del futbol total a casa nostra, aquí he llegit articles celebrant que la directiva de Rosell li retirés la presidència d’honor. Mentre l’expresident Laporta és convidat a fòrums internacionals per explicar el model del cercle virtuós, aquí certs mitjans es dediquen difamar, que alguna cosa queda, deuen pensar. Mentre a fora es lloa el model multiesportiu i social de l’entitat, aquí es retallen i s’exterminen seccions sense contemplacions.

Ja sé que ningú no és profeta a casa seva, però potser que ens ho fem mirar. Difícilment cap altre país del món haurà insultat tant a referents que donen nom i sentit a la nostra aventura nacional. Em ve a la memòria, per exemple, com es va dir que Dalí, el geni del surrealisme, s’havia venut a l’espanyolitat; com Pla, un dels més grans de les nostres lletres, no era més que un espia feixista; com a Guardiola –tornant al Barça- se li havia acabat el futbol, ara fa una pila d’anys, per uns rumors fastigosos llançats des de dins el club i difosos pels malalts de sempre. I podríem fer un llistat interminable d’acusacions contra aquell que ha sobresortit en el seu camp. No sé si és una qüestió de gelosies miserables o el fet que, com que som una nació, però no un estat tot-i-que-ho-voldríem-però-potser-ara-no-toca i tot això, ens atrapa una bogeria malaltissa per fer i desfer allò que ens pot fer grans. Sí, segurament el fet que no tinguem clar què volem ser, com a poble, quan siguem grans, ens instal·la en un estatuts de criaturada permanent, en una greu manca de maduresa. Un país que és incapaç d’explicar la seva mil·lenària història, perquè gairebé ningú en sap un borrall de qui som i d’on venim, és un país amb mancances.

Problema i solució. No voldria transmetre una crítica excessivament pessimista en aquestes línies, però com diu aquell, algú ho havia de dir. Amb tot, i el millor de tot plegat, la solució la tenim els mateixos que hem generat el problema, és a dir, els catalans i les catalanes. Quan descobrim els mecanismes per excel·lir la nostra consciència nacional, les coses canviaran, per bé, és clar. Per pitjor, és difícil. No és qüestió d’indignar-se i anar-se’n d’acampada al centre de les ciutats, és qüestió de fer una profunda reflexió global, una mena de catarsi col·lectiva i buscar solucions després d’un sincer diagnòstic de les nostres misèries. No hem de ser millors ni pitjors que els altres pobles del món. Hem de ser, abans de tot, un poble.

Jordi Finestres.

El lideratge polític real d'un independentista

Just fa dos dies parlava amb els amics del SNP de la fantàstica victòria aconseguida en les últimes eleccions Escoceses, sí una altra vegada, no puc evitar parlar de les victòries, sóc de les que penso que és d'on més aprens al contrari de qui pensa que és dels errors, però bé filosofades a part, la victòria amiga del SNP té molts punts per analitzar i per tant moltes converses, però jo continuo subratllant el lideratge inequívoc del Sr. Alex Salmond.

El lideratge polític de l'Alex Salmond és un lideratge real, determinat i clar, sense subterfugis ni justificacions tècnico-jurídiques típiques de líders 'tap', aquells líders que diuen, o fan entendre al seu electorat, que volen la independència de la seva Nació però que no acaben mai de trobar el camí per fer coincidir el que fan i declaren al carrer amb les seves accions institucionals, líders que eviten l'enfrontament obvi amb aquells que sabem que ens són contraris. El lideratge independentista del Sr. Salmond s'ha sapigut imposar electoralment, sense una 'majoria social' sobiranista Escocesa demostrada, no han tingut la Consulta sobre la Independència, recordem 900.000 vots voluntaris, ni manifestacions multitudinàries reclamant l'Estat propi, és per això, que el més important del que ha passat a Escòcia, és que el sr. Salmond ha acceptat aquest lideratge abans que la societat Escocesa li evidenciés la seva voluntat sobiranista, no li demanaven, ell els hi ha fet veure.
Una petita mostra del que us parlo és el seu recent enfrontament amb l'Unionista demòcrata-liberal el sr. Moore on bàsicament Salmond li acaba dient que les seves declaracions Constitucionalistes no són més que unes irrellevants tonteries!! i tant ample, com ha de ser! ... Mr Moore said that, in terms of constitutional law, it would be for the UK government to organise a binding referendum. He said: “But there is scope for an advisory referendum within the existing rules and regulations. We are looking very carefully at that.” And he added: “We are looking to have a discussion with the Scottish government at the appropriate moment when they bring forward their proposals which they, of course, have not. “If we have an advisory referendum set up by the Scottish government I think there is a strong likelihood, and it is certainly my personal view, that you would need a second referendum on the formalities of agreeing what has been sorted out between the governments.” Mr Salmond replied: “Mr Moore’s remarks on the referendum are wittering and irrelevant nonsense – reflecting the fact that he comes up with a new off-the-cuff position every time he talks about it. Last month he said he was totally against Westminster bringing forward a referendum – it was, rightly, ‘entirely a matter for the Scottish government’ – and in the last Holyrood parliament his party was totally against having any referendum. And he added: “Acknowledged experts have made the democratic position clear, and the people of Scotland have the right to choose independence on the basis of one referendum agreed by the Scottish parliament, on a published proposal, which is then implemented – exactly as was done for devolution in 1997. When Tory backbencher Bill Walker put forward a two-referendum independence bill in the House of Commons in the 1990s, he was laughed out of the chamber by Labour, Lib Dem, SNP and even Tory MPs.”
Visca Escòcia lliure i els líders que la mostren possible, que la creuen, la desitgen i la fan!
Anna Arqué.