LIDERATGE

I responsabilitat. En èpoques d’incerteses –i en l’actualitat estem immersos en una etapa de desconcert- és on els lideratges es visualitzen –o no- sense matisos. Davant dels dubtes, idees clares; davant dels temors, missatges responsables. No s’hi val a amagar el cap sota l’ala i esperar que passi el temporal. La ventada cal aguantar-la dempeus, amb el cap clar. El lideratge és transversal. A la família, a la colla d’amics de sempre, a l’empresa, a la política. Per fer-te un nom i passar a la història amb majúscules cal deixar alguna empremta, algun fet, alguna actitud que denoti que sense el líder les coses no haguessin anat mai cap endavant. Si és per moure-les cap enrere, caldrà posar el nom en cursiva i amb un asterisc be gros per advertir que no es repeteixi.

I empatia. En temps revoltats no és líder aquell que més en sap sinó qui mostra a la gent allò que sap. Ser el millor en una ciència no val per res si no comparteix aquesta excel·lència amb unes dosis emocionals concretes. Ets un zero a l’esquerra si et saps de memòria tot el diccionari, però tanmateix ets incapaç de comunicar una bona paraula. No hi ha líders sense carisma com no hi ha sants sense miracle. No hi ha líder sense un gest. No hi ha líder sense un full de ruta compartit per una majoria. Les coses es fan o no es fan, però mai es fan bé si es fan a la força.

I en el cas de Catalunya cal creure’s el país i la gent que hi viu per avançar, cal buscar la paraula justa, l’emotivitat exacte i l’acció determinada per convertir-te en líder. Si no, millor quedar-te a casa i no aixecar expectatives que condueixen a profundes decepcions. L’aspirant a líder hauria de saber que cal ser més llest i menys intel·ligent, més proper i menys savi. No hi ha bona retòrica sense fets; no hi ha aplaudiments sense generositat. No és fàcil, ho admeto, però ningú ens va dir que ho fos. Per això hi ha tants aspirants a líder que s’han quedat en el camí. I encara hi ha qui pensa que és líder quan, pobre d’ell, no s’adona que navega fent el ridícul quan, cec d’humanitat, acaba el discurs, obre els ulls i no hi veu ni una trista complicitat.

Jordi Finestres.